Esquerra Republicana, una història de repressió

Esquerra Republicana ha patit la repressió ferotge per part de l’Estat espanyol durant els seus 86 anys d’història. Una quarta part dels 70.000 militants d'Esquerra als anys 30 van ser empresonats, afusellats o van morir a la Guerra, ha hagut de persistir a l’exili, de patir l’empresonament de dos governs o l’afusellament del seu president el 1940.

Dijous 2 de novembre de 2017. Madrid. Aproximadament les 18h de la tarda. El vicepresident i part del Govern de Catalunya són enviats a presó incondicional després d’haver declarat davant l’Audiència Nacional. El delicte: haver complert el mandat democràtic del 27S i l’1O i haver proclamat la República de Catalunya. Entre els empresonats hi ha el president d’Esquerra Republicana, Oriol Junqueras, i tres consellers republicans més: Carles Mundó, Raül Romeva i Dolors Bassa. A Brussel·les, els consellers Toni Comín i Meritxell Serret, amb la resta del Govern, encapçalat pel president Carles Puigdemont, es manté a l’exili.

Malauradament, la repressió de l’Estat espanyol contra el Govern legítim de Catalunya no és cap novetat i tampoc en contra d’Esquerra Republicana, un partit castigat i perseguit des de la seva fundació ara fa 86 anys. Empresonaments, repressió i persecució, exili, il·legalització i afusellaments. La història d’Esquerra és plena d’episodis de repressió extrema per part d’un estat que al llarg del temps ha lluitat amb la mateixa contundència per mantenir els seus privilegis.

"La història d’Esquerra és plena d’episodis de repressió extrema per part d’un estat que al llarg del temps ha lluitat amb la mateixa contundència per mantenir els seus privilegis"

Un dels primers grans episodis de repressió que va patir Esquerra Republicana va ser arran dels Fets d’Octubre de 1934 quan el president de la Generalitat, Lluís Companys, va declarar l’Estat Català de la República Federal Espanyola. La reacció de l’Estat espanyol va ser suspendre l’autonomia, condemnar a 30 anys de presó a tot el Govern, enviant-lo als penals de Cartagena i del Puerto de Santa Maria i engegar un període de repressió a tots els municipis de Catalunya. En total, hi va arribar a haver a Catalunya més de 7.000 presos polítics. A més del Govern, el comandant Enric Pérez Farràs, cap dels Mossos d’Esquadra, i el capità Frederic Escofet, també al capdavant del cos de policia, que havien restat lleials a la Generalitat, van ser condemnats a mort, però el president espanyol Niceto Alcalá-Zamora els va indultar commutant la pena per 30 anys d'empresonament.

La inestabilitat d’un govern espanyol autoritari i immers en diversos casos de corrupció va provocar un avançament electoral al febrer de 1936. Esquerra Republicana va liderar la candidatura del Front d’Esquerres de Catalunya que va aconseguir la majoria absoluta amb un programa basat en dos punts forts: amnistia pels presos polítics i restabliment del Govern autònom de Catalunya. L’1 de març el Govern va tornar triomfalment a Barcelona i Lluís Companys va pronunciar la cèlebre frase “Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer”.

La segona gran onada de repressió de l’Estat espanyol arrenca amb la derrota de la Guerra Civil i l’inici de la dictadura franquista. Algunes xifres: es calcula que una quarta part dels 70.000 militants d'Esquerra en aquell moment van ser empresonats, afusellats o van morir a la Guerra. I prop de la meitat d’aquests 70.000 militants van decidir exiliar-se. Més de 700 militants d'Esquerra van ser executats, entre els quals hi havia prop de 60 alcaldes —Josep Abril de Mataró; Antoni Arimon i Joan Brunat, de Parets del Vallès; Josep Maria Badia, de Berga; Celestí Boada, de Santa Coloma de Gramenet; Francesc Campà i Bernabé Llorens, de Sant Feliu de Guíxols; Ricard Farré, de l'Espluga de Francolí; Josep Fortuny, de Mollet del Vallès; Dídac Garrell, de Palamós; Lluís Mon, de Santa Coloma de Farners; Domènec Puigredon, de Cervera; Josep Rodríguez, de Tortosa; Vicent Soro, de Gandesa; Frederic Xifré, de Badalona…— i el diputat Josep Fàbrega. A l’inici de la guerra, havia estat assassinat l’aleshores president del Futbol Club Barcelona, Josep Sunyol, que també era diputat d’Esquerra Republicana.

L’episodi més simbòlic d’aquesta repressió va ser l’afusellament del president de Catalunya, Lluís Companys, el 15 d’octubre de 1940. A l'agost, Companys, que havia estat detingut per la policia militar alemanya a França, on s’havia exiliat, va ser entregat al govern franquista. Va ser afusellat a Montjuïc després d'un judici sumaríssim sense garanties de només dues hores. Es tracta de l’únic president d’un govern elegit democràticament que ha estat executat pel feixisme.

"L’episodi més simbòlic d’aquesta repressió va ser l’afusellament del president de Catalunya, Lluís Companys, el 15 d’octubre de 1940. L’únic president d’un govern elegit democràticament que ha estat executat pel feixisme"

Després de la guerra, Esquerra Republicana va reprendre ben aviat l’activitat a l’interior, organitzant-se en la clandestinitat en la lluita antifranquista, i la repressió va continuar. La primavera de 1946 van ser detinguts una setantena de militants a tot Catalunya, en una operació repressiva que va culminar amb la caiguda de la direcció del partit el gener de 1947. No serà fins el 1952 que amb el retorn d’Heribert Barrera des de l’exili que Esquerra tornarà a agafar força formant part de totes les plataformes de l’oposició antifranquista.

Però també es va organitzar a l’exili. I malgrat la dictadura i la persecució Esquerra Republicana no va deixar mai de ser el partit hegemònic de la Catalunya republicana a l’exili, constituint-se en més d’una dotzena de països de la nostra diàspora (França, Gran Bretanya, Bèlgica, Mèxic, Xile, Veneçuela, Colòmbia, Argentina...) i mantenint a través dels presidents Lluís Companys, Josep Irla i Josep Tarradellas el fil de la legitimitat de la Generalitat a l’exili, l’única institució de l’època republicana recuperada durant la Transició.

"Sabem que abans que nosaltres molta altra gent ha resistit per fer que nosaltres estiguéssim aquí. Per a ells la victòria que anhelem va ser impossible. I la seva victòria va ser resistir i donar-nos l’oportunitat a nosaltres de poder guanyar"

Oriol Junqueras, president d'Esquerra Republicana

El significat i la importància d'Esquerra Republicana abans, durant i després del franquisme es demostra amb el fet que sigui el darrer partit a ser legalitzat, havent-se hagut de presentar a les eleccions constituents de 1977 sota les sigles de la coalició «Esquerra de Catalunya».

Esquerra Republicana, com el mateix país, han patit derrotes, repressió i presó, però malgrat tot la resistència ha fet possible sempre tornar-se a aixecar i continuar treballant per defensar els ideals i el país. Ara, Esquerra Republicana torna a representar l’hegemonia i la centralitat com als anys 30 i, malgrat tot el que ha patit, té la possibilitat de tornar a guanyar les eleccions al Parlament per restituir les institucions catalans enfront un estat que ha decidit renunciar a la democràcia. Com destacava l’actual president del partit, Oriol Junqueras, en el Congrés Nacional de 2011 on va ser escollit, la resistència dels predecessors ho ha fet possible: “Sabem que abans que nosaltres molta altra gent ha resistit per fer que nosaltres estiguéssim aquí. Per a ells la victòria que anhelem va ser impossible. I la seva victòria va ser resistir i donar-nos l’oportunitat a nosaltres de poder guanyar”. “Som fruit de moltes derrotes, però som la llavor de totes les victòries”, sentenciava Junqueras.