L’aspirant arriba a la final després d’anys d’intentar-ho, d’entrenar fort, dur, de superar inclemències de tota mena, de mentalitzar-se com mai. Ningú no creia que en fos capaç enguany. I tanmateix ho ha aconseguit.

L’adversari, un expert en finals (n’ha jugat deu i n’ha guanyat set), compta amb un enorme reconeixement internacional, espònsors milionaris i complicitat dels mitjans de comunicació.

A priori, el desavantatge entre aspirant i adversari sembla insalvable. Les cases d’apostes així ho posen de manifest. Els més optimistes creuen que l’aspirant no aguantarà més de tres embats. La sensació és que estem davant d’una final que serà curta, i amb un resultat humiliant, a favor de l’adversari, esclar. Alguns parlen fins i tot de la possibilitat que se’l ventili amb un mat del boig, o un mat del pastor.

L’adversari es mira l’aspirant de manera desafiant, i amb un cert desdeny. El jutge dóna inici a la final.

Els primers moviments de l’aspirant posen de manifest, tanmateix, que l’aparent superioritat de l’adversari, en realitat, no és tanta. Un darrere l’altre, els moviments mostren una igualtat que sorprèn els observadors, així com al mateix adversari, que es veu obligat a reaccionar amb moviments defensius improvisats davant de les ofensives de l’aspirant, que no s’arronsa.

En un moment de la partida, l’adversari, frustrat davant la impossibilitat de posar l’aspirant contra les cordes, s’aixeca i es dirigeix al jutge. Se li queixa que fa massa calor, que hi ha massa soroll, que l’aspirant no compleix amb les normes de vestimenta que ell considera adequades, que l’aspirant no s’ajusta al temps...

L’aspirant hauria esperat del jutge un paper neutral, d’àrbitre. Tanmateix, el jutge comença a advertir l’aspirant, seguidament incrementa el temps disponible a l’adversari, amenaça amb declarar la partida per perduda, i fins i tot amb expulsar l’aspirant si no compleix les normes.
Tot i així, l’aspirant es manté ferm. Juga, lluita, es defensa, busca espais, arrisca...

La partida s’allarga i les situacions d’avantatge s’alternen entre l’aspirant i l’adversari. Un i altre van perdent peces. Finalment, l’aspirant està a punt de llençar un atac que sembla el decisiu, i amb el rei de l’adversari cada vegada més acorralat. Tot sembla indicar que estem prop de l’escac i mat quan, tot d’una, i de manera sorprenent, el jutge s’inventa una nova regla que li atorga el dret a decretar taules quan ho consideri. La decisió és arbitrària, injusta i, fins i tot, il·legal. I tot i així la duu a terme.

Tothom ho ha vist, públic i mitjans, però ningú no gosa aixecar la veu contra l’adversari. Massa poderós. Massa problemes qüestionar-lo.

Davant les càmeres, l’aspirant es mostra tranquil, serè. És evident que confia en les seves capacitats: “He treballat bé, venia preparat. He lluitat, he arriscat i m’he sacrificat. Tot i així l’adversari ha estat més fort, jugava a casa i tenia el jutge a favor. Aquest cop hem acabat en taules. Però no està escrit enlloc que jo no pugui guanyar les properes partides. Ningú confiava que hi arribaria, i aquí estic. Ara em toca seguir entrenant, estudiar bé els moviments, veure què ha fallat, revisar tàctiques i estratègia, i tornar-hi més endavant. La propera vegada ja no seré l’aspirant novell. Ara ja sé què significa arribar a la final, i no guanyar. Del què es tracta ara és de tornar-hi, aquest cop per guanyar.”

Sap que depèn de si mateix.