Cohesió social, benestar, igualtat d'oportunitats i reducció de les desigualtats

Fer República significa reduir les dependències vers les arbitrarietats de l’Estat, vers la banca, els grans lobbies de l’economia regulada. Significa també plantejar horitzons propis en matèria de drets socials i d’enfortiment democràtic. Cal deslliurar-nos de les forces de l’immobilisme que frenen qualsevol reforma necessària, que temen la innovació, actuen al servei de l’estatu-quo i perpetuen les desigualtats. L’acció institucional i la mobilització social ha de ser la protagonista en la creació d’espais de sobirania social, cultural i econòmica que configuren el nou mosaic de la República Catalana.

Desplegar i implementar la Llei de renda garantida de ciutadania ampliant progressivament els drets de les persones i llars destinatàries:

  • Redacció i aprovació del Reglament de la Renda Garantida de Ciutadania.
  • Manteniment i enfortiment de les polítiques actives d’inserció sobre el col·lectiu de persones destinatàries de l’RGC com a estratègia principal d’apoderament, activació i sortida de la situació d’exclusió en què es troba la persona.
  • Consolidar les mesures actives d’inserció especialitzades per a persones destinatàries de la RGC
  • Crear un programa per millorar l’ocupabilitat de joves destinataris de la RGC, en el marc del Programa de Garantia Juvenil.
  • Fer un seguiment per a la compactació de rendes del sistema de protecció de Catalunya.

Inversió publica per a l’estructuració d'una atenció primària i integrada de serveis socials, universalitzada i amb professionals de referència per a totes les famílies.

Un cop aconseguit el pressupost plurianual de 39M d’euros perquè les plantilles professionals dels equips bàsics d’atenció social puguin créixer un 35% entre el 2018 i el 2019, el nou Pla estratègic 2018-2021 de Serveis Socials ha de generar un nou sistema d’atenció primària en serveis socials que consolidi noves eines de cribatge, millori els protocols d’atenció, estableixi el professional de referència i reconegui la funció directiva dins els Serveis Socials.

Els equips bàsics d’atenció social han de reforçar-se amb la col·laboració de serveis especialitzats en els àmbits del treball amb la infància en risc (els Serveis d’Intervenció Socioeducativa), les famílies i la gent gran, així com amb la interacció amb el sistema de primària de Salut i una major coordinació amb Educació.

Crear un nou model d’atenció integral a la infància i l’adolescència de base comunitàriaa partir de la refundació de la DGAIA i el procés de tuteles, amb una Agència de l’Acolliment i la Protecció a la infància amb la participació activa del món local i les entitats del tercer sector del món de la Infància i Adolescència.

Pla de xoc a la crisi migratòria de menors no acompanyats sense referents familiars des de la coordinació interdepartamental, els serveis socials bàsics dels ens locals i l’acollida i dispositius adients als perfils de refugiats juvenils i en edat laboral.

Proposem potenciar l'acolliment familiar com a recurs i mesura protectora bàsica dels menors en situació de desemparament.

Impulsar l’Acció Comunitària Inclusiva com a nova estratègia d’abordatge comunitari de l'exclusió social des de la proximitat, amb les entitats del tercer sector i la coordinació dels serveis socials.

Es proposa crear un Pla social d’Acció Comunitària Inclusiva dotat amb 8M d’euros que refongui els Plans d’Inclusió Social i els Plans d’Acció Comunitària en una nova eina a l’abast de les 107 Àrees Bàsiques del territori de Catalunya. El treball comunitari ha de ser una eina adaptada a la realitat de cada comarca i ciutat de més de 20.000 habitants per lluitar contra l’aïllament de les persones vulnerables, i reforçar les oportunitats, els vincles i la seva capacitat de desenvolupar-se en l’entorn social, en cooperació amb l’ecosistema d’entitats del tercer sector social i els equipaments i serveis públics del propi territori.

Crear una xarxa pública territorial de Serveis d’Orientació i Atenció a les Famílies (SOAF) per al suport a la marentalitat, la prevenció i mediació en violències familiars, suport a la criança positiva d’infants de 0 a 6 anys, o l‘atenció psicològica i treball preventiu en salut mental per evitar situacions de risc en les adolescències.

Actualment s’han vertebrat fins a 15 SOAF pilot mitjançant els Contracte Programa amb els ens locals, i es financen amb subvencions fins a 300 iniciatives disperses d’entitats d’arreu del territori. Es proposa vertebrar una veritable xarxa pública SOAF d’atenció a les famílies amb intervenció sistèmica capaç de dur a terme un treball social preventiu i descongestionar els serveis socials bàsics amb una atenció primerenca universal en situacions de risc lleu per a infants, adolescents, mares i persones grans.

Amb l’objectiu de proveir de serveis per a la conciliació familiar, personal i laboral:

  • Aprovarem el 2018 el Decret de llars de criança, en què la regulació simple de l’activitat de mares de dia contribueixi a una millor conciliació en els usos dels temps.
  • Abordarem la regulació dels espais familiars de criança positiva de 0 a 3 anys.

Crear la “Llei marc de l'adaptació de la societat catalana a l'envelliment“ per superar la fragmentació normativa i establir els drets bàsics de les persones grans en matèria de protecció contra el maltractament, la promoció, acompanyament i participació en la vida comunitària.

Creació del Programa pilot d’atenció, protecció i acompanyament a les persones grans, dut a termes per equips multidisciplinars, amb participació de voluntariat expert i en coordinació amb els Serveis socials, per abordar les diverses formes de maltractament a la gent gran (solitud no volguda, aïllament, espoli econòmic, abús i violències).

Impuls a la nova Llei d’autonomia personal amb la inversió publica necessària per a potenciar les capacitats i garantir el dret a decidir de les persones a viure dignament en situació de dependència, de limitacions funcionals i discapacitats, sempre que es pugui a casa seva.

El fracàs de la LAPAD (Llei espanyola d’atenció a la dependència) en termes de manca de finançament estatal, burocratització i llistes d’espera, genera la necessitat de canviar de paradigma per atendre les limitacions funcionals de totes les persones des de la prevenció, la creació de contextos inclusius i amb una nova cartera de serveis i suports més flexible i adaptada a les necessitats. Actualment es destinen uns 1.570 M d’euros a la dependència, dels quals més de 1.000 son aportats per la Generalitat, uns 250 els aporta l’Estat, i altres 250 són contribucions de copagament dels usuaris. La resta de 70 milions són aportats pels ens locals, bàsicament en copagament de serveis d’atenció domiciliària i teleassistència. La inversió pública de la Generalitat ha permès que 157.000 usuaris siguin atesos avui, havent creat durant el darrer any 3.500 noves places públiques residencials.

La nova llei haurà d’agilitzar els procediments, augmentar i reorganitzar el finançament dels serveis de l’atenció per l’autonomia, i haurà de ser capaç d’organitzar, en cooperació amb el món local i l’atenció primària de salut un ecosistema de serveis de proximitat per l’autonomia, des del domicili fins a l’atenció diürna, passant per formules comunitàries (pisos amb serveis, habitatges tutelats,...) que evitin la institucionalització residencial innecessària.

Crear un servei públic de teràpia ocupacional i ajudes tècniques a l'entorn domiciliari, desplegar la figura de l’assistent personal per a la discapacitat, posar en marxa la teleassistència avançada i potenciar una xarxa comunitària de serveis de proximitat i atenció diürna en l'entorn domiciliari.

Urgeix un desplegament normatiu que estableixi els drets als subministres bàsics dels consumidors, reconegui la treva hivernal, restitueixi el Fons català per a la pobresa energètica i instrumenti de forma efectiva el bo social català amb la coresponsabilització de les pròpies del companyies.

Les impugnacions del Tribunal Constitucional contra el Decret de pobresa energètica de Consum, i la recent aprovació del RD 897/2017 de l’Estat sobre la regulació del bo social i el consumidor vulnerable, deixen un panorama de confusió i desprotecció alarmant respecte els dret als subministraments bàsics de les 150.000 llars que viuen en situació de pobresa material severa a Catalunya.

El Govern de Catalunya, compromès amb la Llei 24/2015 que ha evitat desenes de milers de talls de subministrament a famílies vulnerables, ha de desenvolupar la normativa necessària i les sinergies entre la protecció social, la protecció dels consumidors, l’habitatge i la relació amb les companyies subministradores perquè des dels serveis socials i de consum es compti amb un marc clar de suport a la intervenció per abordar la pobresa energètica.

Des del Departament de Treball i Afers Socials ens comprometem a impulsar un “Programa d’Intervenció integral per a la pobresa energètica” des del Govern, que permeti planificar, prevenir, acompanyar els afectats, intervenir a les llars, instrumentar ajudes d’urgència, formar als professionals de les xarxes d’atenció i que posi en marxa plans d’ocupació amb els ens locals per formar treballadors procedents de barris afectats per intervenir i acompanyar a les famílies i llars afectades.

El Govern treballa actualment, juntament amb les Diputacions i les entitats de referència del tercer sector l’Estratègia catalana de sensellarisme 2018-2021 per tal d’abordar el sensellarisme a Catalunya. Els objectius són els de lluitar contra la cronificació de la pobresa, garantir el dret a l’habitatge als sense sostre, reduir el nombre de persones que viuen al carrer, reduir els temps d’estada en albergs i allotjaments d’urgència i innovar amb noves fórmules com el Housing First, juntament amb els recursos i metodologies existents.

Es durà a terme un pla pilot a la ciutat de Barcelona, Tarragona, Girona, Lleida, Badalona, Sabadell, El Prat de Llobregat, Reus, Terrassa i Tortosa, que permetrà dissenyar dispositius comunitaris per atendre la complexitat social associada com són la salut mental o les addiccions, o la violència masclista en cas de les dones. Es durà a terme un treball intensiu pluridisciplinar des d’Afers Socials, conjuntament amb Habitatge, Salut i Interior, en coordinació amb les àrees bàsiques de serveis socials.

El compromís d’ERC és el de dotar l’Estratègia 2018-2021 amb un pla operatiu, la dotació d’habitatge i el finançament necessari per assumir el repte de restaurar el projecte de vida que afecta avui a 10.700 persones a Catalunya que no tenen sostre ni habitatge.

Les condicions dels professionals contemplen aspectes relacionats amb l’estabilitat laboral, però també amb l’equilibri entre l’oferta i la demanda, planificant la necessitat es garanteix una assignació adequada als serveis. Un altre element a tenir en consideració quan s’aborden les condicions, és la definició dels rols i competències dels professionals.

En aquest sentit el desenvolupament de polítiques de recursos humans de sistema, que contemplin la planificació, formació i desenvolupament professional, són imprescindibles per garantir la qualitat del sistema sanitari. Conscients d’aquesta importància, està previst dissenyar i desplegar actuacions en tots aquests àmbits.

  • El principal instrument per millorar l’estabilitat del professionals que caldrà continuar desplegant és el Pla de garantia de l’estabilitat laboral que es concreta en les següents línies:
  • Estabilització laboral a través de la contenció i reducció de la temporalitat entre tots els proveïdors (ICS i no ICS) a través de l’oferta pública de places.
  • Reducció de l’eventualitat (ICS i no ICS a través de la reconversió d’eventuals en interins.
  • Conciliació familiar i laboral, amb el disseny i desplegament del Pla de conciliació i una guia de bones pràctiques
  • Creació de l’observatori de la qualitat de la contractació laboral en el sistema sanitari públic.
  • Definició d’actuacions de planificació de recursos humans a partir del diagnòstic de necessitats.

Les desigualtats en salut són un fenomen complex que requereix actuar a través de diferents línies vinculades amb l’accés als serveis sanitaris, les actuacions de salut pública i l’abordatge comunitari de les necessitats de salut. A continuació es detallen les més destacades:

  1. Desplegament de la llei d’universalització de la Salut.
  2. Continuar desplegant el nou model d’assignació de recursos que integra l’indicador socioeconòmic compost, que correlaciona les diferències socioeconòmiques amb les necessitats de salut. La implementació s’ha iniciat l’any 2017 als 155 equips d’atenció primària en un entorn desfavorable. El preveu que el desplegament progressiu s’allargui 5 anys.
  3. Els àmbits prioritaris per a l’abordatge de les desigualtat en salut són l’atenció primària, com el nivell més proper a la ciutadania i més coneixedor del seu entorn, l’atenció a la salut mental, la salut pública, mitjançant intervencions de prevenció de la malaltia i promoció de la salut.
  4. Continuar desplegant l’estratègia de salut comunitària: priorització del desplegament de l’estratègia en els territoris més vulnerables per la seva situació socioeconòmica.
  5. Estratègia de Cronicitat: desplegar models integrats de salut i serveis socials especializats per dotar de més eficiència i sostenibilitat sota paràmetres d’atenció centrada en la persona

Les inversions en infraestructures i equipaments sanitaris van quedar congelades per la reducció del pressupost de salut. En aquest context, és imprescindible invertir en els centres del SISCAT. A continuació es detalles les principals actuacions a desenvolupar en els propers anys:

  1. Transformació de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron: nou edifici de recerca, un nou edifici de consultes externes i usos ambulatoris i la reforma integral dels edificis hospitalaris i de l'entorn.
  2. Nou Hospital Joan XXIII: enderroc dels edificis funcionalment més obsolets i la construcció de nous equipaments augmentant la superfície hospitalària en un 30% respecte l’actualitat.
  3. Reformes i nou Hospital Josep Trueta: ampliació i reforma del servei d’urgències, ampliació bloc quirúrgic i ampliació de l’àrea de l’hospital de dia d’oncologia, segona fase reforma UCI Pediàtrica i heliport de del SEM i bombers. El nou hospital és un projecte a llarg termini.
  4. Ampliació de l’Hospital de Viladecans: disposarà de 152 llits, 7 quiròfans, 2 quiròfans de cirurgia y 12 para cirurgia sense ingrés, i també de 4 sales per a procediments i endoscòpies. També acollirà 66 consultes, 21 places d’hospital de dia i 54 punts d’atenció d’urgències.
  5. Ordenació de l’Hospital Blanes – Calella: elaboració del pla funcional.
  6. Transformació del complex hospitalari Clínic.
  7. Nou Hospital del Garraf a Vilanova i la Geltrú.
  8. Pla d’inversions en equipaments tecnològics.

Els creadors i creadores de la cultura necessiten d’un marc laboral i fiscal adaptat a la dinàmica del sector cultural. El 2014, el CoNCA va presentar el document 36 propostes per a la millora de la condició professional en el món de la cultura on es recullen les principals propostes de caire fiscal i laboral que cal introduir en la legislació.

La UNESCO reconeix el dret de tot artista i creador a ser considerat, si així ho desitja, com un treballador cultural i a poder accedir a tots els avantatges jurídics, socials i econòmics corresponents a aquesta condició de treballador, tenint en compte les particularitats de la seva condició d’artista.

Paral·lelament el sector cultural és força precari, amb un alt grau d’externalització de serveis que fa que una bona part dels treballadors culturals tinguin un ingressos força inferiors a allò que seria desitjable d’acord amb els seus coneixements i feines desenvolupades. En aquest sentit cal que les contractacions que realitzin les administracions públiques directament o a través d’empreses garanteixin un ingressos dignes a les persones que finalment desenvoluparan les tasques.

La lluita contra la precarietat en els sectors culturals, la complexitat de les relacions contractuals intermitents o la manca d’encaix dels paràmetres del dret a l’atur o de prestacions de protecció social en unes professions especials genera la necessitat d’aplicar mesures com:

  • Assumpció de l’Estatut de l’Artista com a marc laboral de contractació obligatòria per al Govern de la Generalitat i els seus organismes i també per als beneficiaris d’ajuts del govern català en matèria cultural.
  • Elaboració del Cens de Professionals.
  • Control i inspecció de treball específica en la contractació realitzada sota frau de llei, i en l’abús de contractació mercantil en situacions de treball per compte aliena.
  • Treballar amb els sectors un marc adequat per a la representació sindical
  • Instar i promoure canvis en l’accés a la seguretat social dels artistes i professionals de la cultura.
EXEMPLE: El sistema tributari francès permet que els ingressos generats de les produccions científiques, literàries o artístiques es puguin determinar de la diferència entre la mitjana d’ingressos i despeses de l’any en curs i fins als dos anteriors.

Més del 40% de les persones adultes viu exclosa de l’accés a la cultura, sigui per motius econòmics associats als preus, de mancança d’equipaments i infrastructures, o motius de poc interès derivats del baix nivell educatiu en determinats segments de població adulta.
El consum cultural es correlaciona fins i tot amb l’esperança de vida de les persones, al marge de la conseqüent generació de capital social, cohesió social i salut pública com a bens preuats per a qualsevol comunitat.

Els compromisos amb el foment i la inversió cultural es sintetitzen amb el següent decàleg:

  1. Consolidar el finançament de la cultura amb un 2 % del pressupost de la Generalitat de manera progressiva fins el 2021
  2. Creació d’un Programa Interdepartamental de Difusió Cultural.
  3. Recuperar la dotació econòmica que permeti seguir la implantació del Sistema Públic d’Equipaments Escènicomusicals
  4. Desplegarem en tota la seva amplitud els plans integrals del circ, la dansa i l’espectacle familiar i el Pla de Museus 2030
  5. Activarem un pla de xoc de suport a la programació cultural dels municipis, incrementant els recursos econòmics que es destinen al món local, creant i consolidant una xarxa territorial de centres de creació, producció i difusió escènica i musical.
  6. Reforçarem la projecció social i el prestigi de les lletres catalanes i dels seus autors i autores llançant el Pla Nacional del Llibre i la Lectura.
  7. Garantir el desplegament de les principals accions del Pla de Lectura 2020 incidint especialment en aquelles accions destinades al públic infantil i juvenil.
  8. Recuperar els ajuts econòmics als municipis per tal de continuar amb el desplegament del Mapa de la Lectura Pública de Catalunya, creant noves biblioteques i millorant les existents i reforma de la Llei del Sistema Bibliotecari de Catalunya per tal d’adaptar-la al nou entorn sociocultural.
  9. Defensar a la Unió Europea l’establiment d’un IVA cultural superreduït per a tots els serveis i productes culturals.
  10. Garantir la dotació pressupostària necessària per al sector audiovisual malgrat l’anul·lació de l'impost als operadors de comunicacions electròniques per al foment del sector i dels continguts digitals en general.

La construcció del model educatiu propi de la República catalana ens ha de permetre avançar en un canvi profund de paradigma educatiu, bo i situant l'alumnat, considerat en tota la seva complexitat i diversitat, en el centre del sistema. La qualitat d’un sistema educatiu hauria d’avaluar-se per la seva eficàcia en garantir més i millors oportunitats per a tots, i per tant, també per als més fràgils.

Està prou estudiat, també, la relació directa que s’hi estableix entre exclusió lingüística i exclusió social, entre desigualtat social i fracàs escolar. Sabem a bastament que la llengua, la competència lingüística comunicativa, és el ciment que permet la construcció del coneixement. La llengua és fonamental tant en l’evolució i construcció del procés cognitiu com de la capacitat de convivència i participació social.

I és per això, que l’objectiu lingüístic de l’escola catalana no és altre que aconseguir que al final de l’escolarització obligatòria tot l’alumnat, sigui com sigui i vingui d’on vingui, tingui capacitat d’emprar diferents llengües, en funció del context i dels seus interessos comunicatius. Això vol dir, el ple domini del català, del castellà i un domini suficient de l’anglès i si pot ser d’una altra llengua, juntament amb una actitud d’obertura i de respecte de la diversitat lingüística i cultural.

En una altre ordre de coses, també cal destacar la necessitat que el Govern de la Generalitat posi totes les eines necessàries per donar suport i seguretat als mestres i professors. Uns professionals de l’educació que han estat clarament compromesos amb una educació que contribueix a fer dels alumnes ciutadans capaços d’intervenir activament i crítica en una societat plural, diversa i en continu canvi.

Mesures:

  • Un pla de xoc contra la segregació escolar i l’abandonament escolar prematur, centrant la inversió en els centres d’alta complexitat social.
  • Articular un Pla d’interacció Educació i Treball, Afers Socials i Famílies per articular respostes en base a escoles d’oportunitats que potenciïn el retorn educatiu o la inserció socioprofessional.
  • Potenciar projectes d’educació inclusiva en coordinació amb el treball social comunitari d’Afers socials i les entitats de tercer sector.

El dret d’accés a l’habitatge es una peça clau de l’Estat del Benestar. La homologació de les polítiques públiques que el facin possible i el seu finançament, amb els referents europeus que puguin ser equiparables a Catalunya, es una necessitat i una obligació.

El Govern de la Generalitat ha fet un gran esforç la darrera legislatura en un context de sanejament dels comptes públics per recuperar la despesa pressupostària en polítiques d’habitatge, fins arribar als 440 MEUR al pressupost del 2017, un 0,2% del PIB, el que ha permès per exemple iniciar les primeres promocions d’habitatge protegit des del 2014, i evitar durant el 2016 més de 4.400 desnonaments. Aquesta xifra està lluny de la despesa necessària per donar compliment tant al mandat de solidaritat urbana (15% dels habitatges de 1ª residència amb protecció pública en 20 anys), com pel que fa als programes d’ajuts directes d’accés a l’habitatge i de garantia de l’accés als consums bàsics de la llar.

Desplegarem instruments normatius per prevenir noves tensions de preus en el mercat immobiliari. En el lloguer, a més, s'han d'evitar situacions que permetin la proliferació d'usos diferents dels edificis residencials a la d'habitatge habitual en municipis d'alta demanda.

Aprovarem el Decret de planificació dels municipis amb necessitat d'habitatge social. Aquesta norma determinarà en quins indrets del territori cal adreçar més recursos per a reduir el rati del cost de l'habitatge en relació a la renda disponible de les famílies.

Mapificarem els habitatges buits a Catalunya, especialment en els municipis amb especial demanda d'habitatge social. Per a fer-ho aprovarem normativa que faciliti la seva detecció i la seva mobilització, amb l'objectiu, que aquests habitatges compleixin la seva funció social, i s'eviti la seva ocupació il·legal.

Mesures:

  1. Incrementar gradualment durant la legislatura la despesa fins al 0,6% del PIB per garantir el ple desplegament de la legislació i plans d’habitatge.
  2. Aprovació la propera legislatura del Pla Territorial Sectorial d’Habitatge previst a la Llei del Dret a l’Habitatge.
  3. Elaboració de la Refosa Legislativa en matèria d’habitatge prevista a la Disposició Final de la Llei 24/2015, que reculli tota la legislació catalana elaborada des del 2008 ençà, actualment dispersa i incompleta. Aquesta refosa hauria de recuperar el principi general de la qualificació indefinida dels habitatges protegits derogat el 2011.
  4. Aplicació de les mesures contingudes a la llei 4/2016, aprovades per unanimitat al Parlament de Catalunya, avalades pel Consell de l’Advocacia catalana, relatives a la mediació en situacions de sobre endeutament i 2ª oportunitat, al reallotjament obligatori durant 3 anys en casos d’execucions hipotecàries i expropiació temporal de l’ús dels habitatges buits. També els criteris que han de regular els arrendaments urbans a Catalunya per garantir la seguretat dels arrendataris i evitar rendes desproporcionades.
  5. Impulsar la proposta de la Taula del Tercer Sector de creació d’un fons d’inversió social amb participació de l’ICF que permeti al tercer Sector concórrer al tempteig i retracte de les transmissions dels habitatges propietat de les entitats financeres provinents de les execucions hipotecàries i que reforci la creació d’ un Fons de Lloguer Social.
  6. Avaluar l’impacte real de l’actual configuració de l’Impost dels Habitatges Buits en relació al seu potencial, tant pel que fa als habitatges que conformen el fet imposable, com pel que fa a la inspecció de les liquidacions realitzades. D’acord amb les dades de liquidació del 2n any de maig del 2017, havien pagat 12.460 habitatges amb una recaptació de 18 MEUR, quant el nombre d’habitatges inscrits al registre d’habitatges buits era de 44.000 segons les pròpies dades del Govern. D’altre banda, no tots els habitatges buits en mans d’entitats financeres estan subjectes a l’impost sinó tan sols els que provenen d’execucions hipotecàries. L’ampliació del perímetre permetria incorporar potencialment uns 70.000 habitatges addicionals a l’obligació de tributar, amb un recorregut recaptatori per finançar polítiques d’habitatge dels actuals 18 MEUR fins a 170 MEUR potencials.

Implementació d’un sistema de preus no discriminatori, que inclogui un model de beques ambiciós i adaptat al calendari de matrícula. Implantar un model integral que garanteixi l’accés a la universitat a tots els estudiants independentment del seu nivell de rendes i que fomenti el rendiment acadèmic i la motivació de l’alumnat.

La gestió de les beques universitàries no ha estat depenent de l’administració catalana malgrat les múltiples sentències judicials que això ho avalaven. No obstant, el Parlament de Catalunya mai s’ha desentès de la importància que això té per al futur de la societat i ha demanat el disseny i definició d’un model català de beques que garanteixi l’accés no discriminatori per motius de renda a les universitats catalanes.

El model de beques universitàries ha d’estar integrat en un disseny general del sistema de finançament de les universitats, on la definició del sistema de preus i beques en sigui una part indestriable. El finançament de les universitats ha de ser suficient per garantir docència i recerca de qualitat, i on l’accés dels estudiants sigui amb preus públics assequibles i que vagin acompanyats d’un sistema de beques ambiciós i ampli.

El model de beques universitàries haurà d’incloure els estudis de grau, màster i doctorat, i definir com a mínim els criteris i calendaris de les beques per renda, les beques de mobilitat, les beques d’excel·lència i les beques salari.

Es proposa avançar amb:

  • Els preus de la matrícula ordinària (no pas la bonificada ni la de becari) funcionin amb una escala de deduccions per renda familiar, per rendiment acadèmic i per lloc de residència.
  • La cobertura i les quanties de les beques en els graus, màsters i doctorats augmentin per cobrir la major demanda potencial que avui queda fora dels barems de renda del decret Wert (RD 609/2013). Caldria una proposta més coherent i equitativa seria establir un nou sistema amb major progressivitat on Catalunya tingui capacitat per establir els seus propis barems vinculats al cost de la vida i la mitjana salarial.
  • Crear una beca-salari mensual pels estudiants situats en el nou llindar de renda més baixa, d’acord amb l’IRSC (Indicador de Rendes de Suficiència de Catalunya).
  • Donat el baix retorn públic i l’alt benefici privat dels llicenciats a Catalunya en relació a la resta de països del nostre entorn, estudiar la introducció de mecanismes de recuperació de costos amb un esquema similar a l’alemany en les especialitats més cotitzades en el mercat de treball, combinant una meitat de la beca no retornable i una segona meitat retornable en condicions favorables a llarg termini.
EXEMPLE: L’adequació del calendari de concessió de beques al calendari de pagament de matrícula impedirà que els estudiants amb dret a beca hagin d’avançar els diners a les universitats que més tard reben en concepte de beca. Alhora, la tresoreria de les universitats no dependrà dels recursos a ingressar per part de l’estudiantat.

La situació de la contractació a les universitats catalanes parteix d’una superposició de models i competències entre l’administració de l’Estat i Catalunya que ha comportat dificultats legals per desenvolupar-se i adequar-se a les necessitats de les universitats catalanes. El futur model de recursos humans ha de respectar l’autonomia universitària, treballant des de la confiança mútua entre institucions i universitats, i garantir un finançament adequant que sigui considerat una inversió de futur com a pilar de país. La incorporació de personal a les universitats ha de tenir unes garanties d’avaluació i selecció que permetin l’estabilització d’aquells que assoleixin els objectius marcats i contemplar opcions de carreres professionals de trajectòries diverses amb un accés obert.

És necessària una revisió urgent del model de recursos humans a les universitats catalanes que afecti al PAS i al PDI. Aquesta revisió ha de permetre corregir en un termini curt, però amb visió de futur per al mig i llarg termini, tres problemes greus: l’envelliment de la plantilla de PDI i la necessitat de la seva renovació amb criteris de qualitat, l’adaptació del PAS a les necessitats d’una recerca i docència d’excel·lència, i la correcció en ambdós casos de la precarietat laboral que afecta les plantilles.

EXEMPLE: Una alineació del sistema d’avaluació, acreditació i oferta de places permetrà que les persones que assoleixin els objectius marcats tinguin perspectives clares d’estabilització i oportunitats de dedicació a la docència i recerca amb estàndards de qualitat i disponibilitat de recursos.