El Casino de l'Aliança del Poblenou, on es va constituir, ha estat l'escenari escollit aquesta nit per celebrar els 25 anys de Nacionalistes d'Esquerra. Jordi Carbonell, ànima de l'organització independentista, en la intervenció més aplaudida de la nit, va destacar que la majoria estan militant a ERC, com a dirigents o simpatitzants, però, junt amb els que van triar altres opcions polítiques, "ningú no ha traït les creences que defensàvem".

Bona part dels setze oradors, convocats per la Fundació Josep Irla, han destacat que aquestes creences eren l'alliberament nacional, social i personal.

"Vam ser precoços -ha apuntat Josep-Lluís Carod-Rovira, president-, però no vam fracassar perquè, si no, no tindríem avui generacions tan diverses de catalans que pensessin que aquest país necessita un Estat".

El fracàs de Nacionalistes d'Esquerra, en un moment que dur una estelada "no era el mateix que ara", com ha apuntat Ernest Benach, va ser presentar-se a les primeres eleccions al Parlament el 1980 i quedar-se sense escó.

Després molts dels seus militants van originar la Crida a la Solidaritat com a aglutinadora d'aquell desencant per evitar una nova atomització de l'independentisme en la interminable i clàssica sopa de lletres que després, més o menys, va complementar el Moviment de Defensa de la Terra.

"No recordo quantes vegades em vaig escindir", ha apuntat amb sornegueria Francesc Codina, un altre dels fundadors.

Nacionalistes d’Esquerra (1979-1984) va ser un moviment preparat de manera ràpida, condicionat per la imminència de les primeres eleccions al Parlament de Catalunya de març de 1980. Es tractava d’organitzar un moviment unitari que inclogués tot l’independentisme d’esquerres del país i que funcionés d’una manera seriosa i eficient, fugint d’estils polítics eixelebrats i de conflicte constant.

Tot començà el mes de setembre de 1979, amb una reunió a un despatx del carrer Casanova amb Jordi Carbonell, Josep Maria Espinàs, Max Cahner i Miquel Sellarès per intentar impulsar una proposta de candidatura al Parlament en l’àmbit del nacionalisme d’esquerres que pretenien que fos encapçalada pel senador Josep Benet. A aquestes persones s’hi uniren aviat uns quant regidors procedents del PSAN i del FNC i altres sectors independents que també havien estat maniobrant a la recerca de possibilitats de coalicions electorals.

El grup d’independents Nacionalistes d’Esquerra es va anar consolidant i es va triar un secretariat format per Albert Abril, Jordi Carbonell, Jaume Fuster, Josep Ferrer, Josep Maria López Llabí, Marc Palmés, Enric Padrosa, Miquel Peiró i Jordi Vilanova. Aquest fou el nucli inicial, al que després s’afegí molta gent per donar suport a la candidatura, com Maria Mercè Marçal, Lluís Llach, Maria Àngels Anglada, Joan Oliver “Pere Quart, Avel·lí Artís-Gener “Tísner”, Josep Maria Espinàs, Armand de Fluvià, etc.

Va ser el començament d’una aventura que va durar cinc anys i que, un cop acabada, va provocar una sensació de defalliment i derrota i pocs s’adonaren que seria la llavor que ha possibilitat ara que l’independentisme, i no només el concentrat a ERC, sigui una opció normalitzada a Catalunya. Nacionalistes d’Esquerra ha guanyat 25 anys després.