Durant el seu interrogatori al Tribunal Suprem, també ha evidenciat la legalitat i legitimitat del dret a l’autodeterminació i ha afirmat que ni la Constitució ni cap tractat internacional la prohibeix, de manera que “és qüestió de voluntat política que es pugui trobar la manera d’exercir-lo”

Després de 365 dies empresonat i silenciat, avui Raül Romeva ha pogut dir públicament que es considera un pres polític en un judici polític. Durant el seu interrogatori al Tribunal Suprem, ha reivindicat que “el dret a l’autodeterminació és legal i legítim” i que “és qüestió de voluntat política poder-lo exercir”, però en cap cas hi ha un impediment jurídic perquè la Constitució no ho prohibeix. Ha insistit en la seva “determinació indestructible per arribar a una taula de diàleg amb el govern espanyol” i ha assegurat que al referèndum de l’1 d’octubre la ciutadania, com sempre, va actuar de manera pacífica, a diferència de la Guàrdia Civil i el Cos Nacional de Policia: “L’1-O vaig veure violència, la que van exercir de forma injustificada els cossos i forces de seguretat de l’Estat. No és el comportament normal d’una policia democràtica”.

Romeva, seguint la mateixa estratègia que Oriol Junqueras, només ha respost a les preguntes del seu advocat, Andreu Van den Eynde. Ha explicat que “no hi ha un un sol tractat internacional o europeu que prohibeixi el dret a l’autodeterminació” i ha demostrat que és una pràctica recurrent, factible i legal. “Donat que la Constitució espanyola, en cap dels seus articles, prohibeix explícitament el dret a l’autodeterminació, és qüestió de voluntat política que es pugui trobar la manera d’exercir aquest dret”, ha evidenciat.

També ha assenyalat que “és paradoxal que els qui defensem valors republicans com la igualtat o la fraternitat estiguem avui a la banqueta dels acusats mentre que aquells que amenacen l’Europa dels valors i llibertats estiguin entre les acusacions”. En la seva defensa del diàleg, ha dit que “allò sensat, raonable i democràtic és negociar, i fer-ho dins de l’àmbit polític, no en una sala penal”. Ha afegit que “només unes relacions basades en la llibertat són fructíferes i duradores. Les relacions basades en la repressió o l’emmordassament són tòxiques i acostumen a fracassar”.

Aquestes són les 10 idees principals que ha argumentat.

1. En coherència amb el que he fet durant la instrucció i donat que considero que això és un judici polític, m’acullo al meu dret a respondre només les preguntes del meu advocat. Justament avui fa 365 dies que estic a la presó i em considero un pres polític.
2. No hi ha un sol tractat internacional o europeu que prohibeixi el dret a l’autodeterminació. I si algú creu que l’exercici a l’autodeterminació és una quimera o quelcom anecdòtic, que sàpiga que en tot el segle XX hi ha hagut 106 referèndums d’autodeterminació; d’aquests, 54 s’han produït a partir del 1991; i d’aquests 54, 26 s’han fet sense el consentiment de l’estat matriu. Per tant, això no és una utopia, sinó que és perfectament factible.
3. És paradoxal que els qui defensem valors republicans com la igualtat o la fraternitat estiguem avui a la banqueta dels acusats mentre que aquells que amenacen l’Europa dels valors i llibertats, estiguin entre les acusacions. Això hauria de, com a mínim, incomodar no només als independentistes, sinó a tots els demòcrates.
4. Quan estem davant d’una situació de confrontació de legitimitats, allò sensat, raonable i democràtic és negociar, i fer-ho en l’àmbit polític, no en una sala penal. El contrari per a mi és perjudicar la democràcia. Hem instat moltes vegades el govern espanyol a asseure’s en una taula a dialogar, a fer política. Sempre hem fracassat, però la nostra determinació per arribar a una mesa de diàleg ha sigut i és indestructible.
5. La clau de la nostra actitud, de les nostres intencions, és el principi democràtic. Donat que la Constitució espanyola, en cap dels seus articles, prohibeix explícitament el dret a l’autodeterminació, és qüestió de voluntat política que es pugui trobar la manera d’exercir aquest dret.
6. Jo he parlat del dret a decidir tota la meva vida sense cap problema ni vergonya. El dret a l’autodeterminació és legal i legítim. Des de la lògica del pluralisme polític, si estem en una democràcia no militant, com es pot perseguir penalment defensar públicament el dret a l’autodeterminació? Per a mi això és inconcebible.
7. Mai he incitat a la violència. I no només és per ideologia que defenso la via no-violenta, sinó també per pragmatisme: només un 26% d’aquells que han perseguit els seus objectius per la via violenta han tingut èxit, front a un 53% d’aquells que ho han fet per la via pacífica. La via violenta no només no és desitjable, sinó que és poc intel·ligent.
8. Manifestar-se no és alçar-se, igual que protestar no és un tumult i opinar no és un delicte, que jo sàpiga. El que jo vaig veure el 20 de setembre va ser una manifestació, l’exercici legítim, pacífic i democràtic del dret a la protesta, que ha de prevaler en tota democràcia. Una democràcia que persegueix el dret a l’autodeterminació és una democràcia fràgil.
9. L’1 d’octubre vaig veure violència, la que van exercir de forma injustificada els cossos i forces de seguretat de l’Estat. Mai per part de la ciutadania. No és el comportament normal d’una policia democràtica.
10. No vaig marxar d’Espanya perquè estic convençut que no he comès cap delicte i estic convençut que venir aquí a defensar el principi democràtic era una responsabilitat i un deure. El que lamento és estar aquí perquè els qui havien de fer política en el seu moment no la van fer i van delegar als tribunals la responsabilitat de respondre a un problema que els pertoca a ells. Els demano que retornin aquesta “carpeta incòmoda” d’allà d’on no hauria d’haver sortit mai: la política.