Durant la presentació del seu darrer llibre Les contradiccions del catalanisme i altres qüestions del laberint nacional, el portaveu, Joan Ridao, ha subratllat que "el catalanisme no es pot considerar com a monolític ni unívoc i, ni molt menys, no es pot reduir al projecte d'una classe social".

Per Ridao, "el catalanisme s'ha desplaçat cap a l'esquerra i ha trencat el tòpic de la seva relació amb la dreta i amb el conservadorisme i ,a la inversa, l'esquerra s'ha desplaçat també cap al catalanisme".

El llibre fa un repàs de les diferents tendències i dels ideòlegs del catalanisme, i planteja la situació actual com a evolució d'aquests corrents. La primera part del llibre reflecteix com el catalanisme que ha governat des dels inicis de l'autonomia i, fins fa poc, ha preferit conformar-se a trobar un lloc confortable a l'Estat espanyol. El model de catalanisme dominant ha tingut com a un dels seus principals objectius passar com a representant de l'única tradició del catalanisme històric, negador de l'existència d'altres corrents del catalanisme; i dissimular totes aquestes contradiccions flagrants en un ambient relativament polititzat, poc format en relació amb el nostre propi passat, però altament competitiu en termes electorals i bon nedador en les aigües.

En la segona part del llibre Ridao explica que la tradició catalanista ha estat tradicionalment federalista i això, a la llarga, és insostenible, perquè el federalisme avantposa la idea de ciutadania a la de nacionalitat. La qüestió que es planteja és si en el cas de Catalunya i dels Països Catalans (ja que la Constitució espanyola de 1978 no ha resolt el problema de la plurinacionalitat en aspectes simbòlics, culturals, lingüístics, fiscals i institucionals) el federalisme asimètric serviria per donar un reconeixement suficient d'aquesta plurinacionalitat.
Segons Ridao, pels qui aspiren a la plena sobirania nacional, el federalisme pot ser una posta instrumental, pragmàtica, mentre no s'assumeix aquesta plena sobirania.

La tercera part del llibre està centrada en la revisió del concepte de ciutadania democràtica, a partir de la discussió teòrica entre les democràcies liberals i el pluralisme cultural i els debats més actuals a l'entorn del catalanisme i nacionalisme. El punt de partida és que alguns autors han expressat la idea que el catalanisme és sinònim de nacionalisme català i que el catalanisme és únicament el mínim comú denominador dels partits catalans. Es constata que alguns es pregunten si és possible un catalanisme no independentista i si és possible un independentisme no nacionalista.