Un país culte, cohesionat i fort en la seva identitat

El discurs neoliberal actual redueix sovint la cultura a una mera indústria de consum l’objectiu principal de la qual és aconseguir beneficis o patrocinadors per mantenir l’activitat creativa. D’aquesta manera, la cultura és sotmesa a unes regles que l’allunyen de les que regeixen altres drets i serveis igualment importants com la sanitat, l’ensenyament, les infraestructures o les polítiques socials. Aquesta visió utilitarista empobreix la creació, ja que només els productes comercials o que agradin als patrocinadors poden veure la llum i també impedeix l’accés igualitari a la cultura ja sigui per falta de programació a tot el país o per una política de preus que esdevé una barrera. El poder ha intentat tradicionalment controlar el discurs cultural i als creadors ja que la cultura és motor de crítica, de canvi, de revolució. Malgrat tot, és gràcies a les successives revolucions culturals que Europa s’ha configurat com a una societat democràtica i lliure. Cal dir ben fort que és també gràcies a la contribució de les persones que han reflexionat sobre la naturalesa humana que actualment podem gaudir d’una societat on el reconeixement i respecte dels drets humans és el principi rector. En aquest sentit, ni Europa ni Catalunya serien el mateix sense els seus escriptors, fotògrafs, artistes, pensadors, músics, filòsofs i moltes altres persones que han fet les seves aportacions a la cultura. És per això que cal continuar lluitant per garantir la independència de l’acte creatiu i dels discurs cultural en general de les decisions conjunturals de la política i, fins i tot, de les pressions que sorgeixen dels mateixos sectors culturals (indústria cultural, programadors, gestors culturals, etc.) La monetarització de pràcticament tots els aspectes de la nostra societat ens ha dut a oblidar la importància de la creació lliure, del pensament crític i dels gaudi estètic com a fonament de la cultura entesa com a tal, més enllà del mer entreteniment, de la banalització o del simple aprofitament econòmic de l’activitat cultural. Tot i això, sense menystenir l’obligació de gestionar amb eficiència i amb criteris de rendibilitat socials els recursos públics que es dediquen a les polítiques culturals.