El portaveu adjunt d'Esquerra Republicana al Parlament, Gerard Gómez del Moral, relata la seva visita a l'ex presidenta del Parlament Carme Forcadell a la presó d'Alcalá-Meco

Un altre cop el mateix ritual. Tren, cotxe, identificació i lentes comprovacions per acabar deixant pas al “Pasen de dos en dos, nada en los bolsillos”. Som els primers en arribar a una sala d’espera decorada amb quatre quadres: l’Skyline de Nova York, un llac envoltat de muntanyes i dos quadres més de casetes idíl·liques en mig de la natura. Quina ironia, penso. A un extrem, al costat de la màquina que dispensa monodosis de cafeïna a canvi d’algunes monedes que de ser escrupolós amb l’advertència inicial has hagut de deixar a les taquilles de l’entrada, hi ha un petit espai de jocs infantils. Però alces la vista i a través de la finestra veus murs de formigó, quilòmetres de filferros i reixes, i de fons (per si et quedaven dubtes) la temuda inscripció que et situa exactament on ets: “MADRID I, MUJERES”. Quants contrastos.

Aquí dins hi tenen tancades a la Presidenta Carme Forcadell i a la consellera Dolors Bassa. Dues persones bones que sempre han defensat la paraula, la democràcia i la llibertat. Quina ràbia, penses, i tornes la mirada a la sala de les setanta-dues cadires de fusta on ja fa més de mitja hora que esperem. A un parell de pams de la zona de jocs hi veig un llibre que reposa sobre les rajoles del terra: “Mis primeros 100 números” diu, mentre espera que algun infant l’agafi. I em passen pel cap els molts números que aquesta situació ens ha fet aprendre, com les 16 hores diàries tancades a la cel·la, els 5 minuts de conversa telefònica al dia, les 168 hores que passen entre visita i visita dels caps de setmana i en especial els 72 dies que la Carme i els 104 que la Dolors fa que estan privades de llibertat.

Però arriba l’hora i les portes s’obren. Recorrem el camí que separa els dos centres penitenciaris que conformen el complex d’Alcalá-Meco fins que arribem a l’entrada del mòdul de comunicacions. De sobte, en mig de corredisses dels diferents familiars que comparteixen hora de visita amb nosaltres, entrem a la sala on s’encadenen els diferents locutoris. Potser pels nervis o per la inexperiència ni l’Ernest, ni l’Alfred, ni la Irene ni jo som capaços de descobrir quin és el locutori que ens correspon, però passat el desconcert inicial allà la veiem, saludant-nos amb les mans i guiant-nos cap a l’intèrfon que de manera atropellada i deficient ens permetrà parlar amb ella.

Clac-clac-clac. El maleït soroll dels palmells picant contra el vidre... però quina alegria poder-los encaixar i veure-la somriure. Massa contrastos, altre cop. Sense tenir temps ni de prendre posicions, aviat comencem a repassar el dia a dia a la presó, els àpats en silenci, la gimnàstica, les classes d’anglès... I tot això amb una Carme Forcadell que acaba de celebrar, amb discreció, els seus 63 anys a la presó.

El so no es talla, però les insistents advertències del funcionari finalitzen de forma abrupta la nostra conversa

Gerard Gómez del Moral Protaveu adjunt del Grup Republicà

Malgrat la duresa de la situació, ella va guiant la conversa amb un somriure marcat pels seus llavis lleugerament pintats a conjunt amb les petites arracades que porta. Sempre li ha agradat arreglar-se i aquell diumenge no n’és cap excepció. Seguim repassant les darreres visites que ha rebut de familiars, amics i advocats o el contingut dels centenars de cartes que rep a diari. Hi ha temps també per comentar les darreres novetats amb la moció de censura al govern espanyol i també per repassar els canvis al Parlament i al govern de Catalunya, on ens transmet la seva alegria de que finalment hi hagi un govern paritari tant a les conselleries com a les secretaries generals.

De sobte i per sorpresa, rebem un regal breu però intens. Les ulleres vermelloses i el somriure càlid de la Dolors també apareixen a la sala. Llancem petons des de l’aire i xoquem altre cop les mans amb el vidre. Quina alegria sobrevinguda més gran i alhora quina injustícia enorme que no la deixin acostar-se a parlar amb nosaltres. Massa contrastos en una hora que ja està arribant al seu final.

El so no es talla, però les insistents advertències del funcionari finalitzen de forma abrupta la nostra conversa. Més petons llençats contra els vidres, més mans sobreposades a les altres i les últimes paraules ajupits sobre el micròfon per tal de que arribin més o menys nítides a l’altra banda del vidre.

Girem cua i estem feliços d’haver-les pogut veure i parlar-hi, però sortim tristos de deixar-les allà. Són tants els contrastos que remouen l’estòmac. I mentre desfem el camí fins al cotxe no deixo de pensar en què d’aquí uns minuts potser es retrobaran a la cel·la de la Dolors, i compartint un Kit Kat mentre xerraran i es posaran al dia sota els darrers raigs de llum que entraran pels dos dits de cel que les finestres els permeten veure.

Comença el camí de tornada i no puc parar de pensar en aquests dies de pluja que entristeixen l’ànima. Però malgrat la pluja de contrastos que hem viscut, sortim ferms i convençuts que tard a d’hora sortirà el sol i les alliberarem. I perquè això passi, nosaltres ho donarem i ho farem tot per retornar-los la llibertat; així els ho hem promès mentre pronunciàvem els darrers mots al locutori número 4.