El cop del silenci, un crit de llibertat

Tot va prou bé fins que es talla de cop el so. Han passat els 40 minuts. La conversa no pot seguir, l’intèrfon amb el qual ens comuniquem deixa de funcionar, no pots acabar ni la paraula que estaves pronunciant. L’Oriol mou els llavis, però ja no hi ha manera de sentir res rere aquell vidre. Sents impotència. Crida i no se sent. Algú dona un cop de ràbia a la petita lleixa de fusta que hi ha. Se’t remou l’estòmac. Tornes de cop a la realitat, ets en un locutori d’una presó parlant amb qui només uns mesos abans comparties espais, trucades, whatsapps, feina. I sobretot penses que tu tens encara un viatge d’unes hores fins a casa, però l’Oriol Junqueras s’aixecarà, donarà mitja volta i entrarà cap a l’edifici de la injustícia altre cop, i ja no podrà tenir cap visita més fins d’aquí una setmana.

-Com estàs?
-Bé, dins de tot el bé que pot ser aquí dins. Intento fer el que fan els altres reclusos. Si juguen a dominó, ho faig, si juguen a tennis o futbol, també.
-Has lesionat algú més?
-Ara fa dies que no he lesionat a ningú més. -Riem tots.

Més de 200 dies dormint entre reixes, gairebé set mesos ja, i malgrat tot continuen molt forts, molt preparats mentalment, enèrgics, ferms. “Per tothom és dur ser aquí dins, però sorprèn com hi ha gent que és capaç de suportar el pas dels dies sense cap xarxa. Són gent que no truquen mai a ningú, que durant la seva estada no els vindrà a veure ningú, que no reben cap carta i, malgrat tot, aguanten”. Junqueras explica la situació d’aquestes persones per contrastar amb la seva i la de la resta de presos polítics catalans. L’allau de cartes, visites i les trucades que poden fer són un bri de llum, són força extra que els ajuda molt en el dia a dia. Són contacte amb l’exterior.

Junqueras, per exemple, rep unes 250 cartes cada dia i en respon centenars a diari. Això sí, ha d’escriure cada una a bolígraf, ha de posar l’adreça de cada una de les persones a qui farà arribar la carta, ha de repetir gairebé cada dia el mateix 30 o 50 vegades.

La conversa no té un fil, tothom vol aprofitar al màxim el temps i transmetre-li el màxim d’idees, que van sorgint com un brodallor. Ell també. Al locutori avui hi és també Jordi Évole, que l’escolta amb atenció màxima i li pregunta sobretot per com es troba i com està, pel contacte amb la família. “Ens falten 20 minuts”, diu algú dels quatre de la visita.

Junqueras ens recorda el contacte amb el Lluc, la Joana, la Neus. Junqueras és pare, però no només perquè efectivament ho és, perquè té el sentiment, vol exercir de pare malgrat ser empresonat i a 600 quilòmetres de distància dels seus fills. Ens explica, satisfet, que fa arribar als seus fills petits contes que li serveixen per explicar coses pràctiques de la vida als seus petits. Fer de pare sense ser físicament amb ells. “Els he explicat com es fa el buit a l’aigua amb una regadora o a la Joana, que li agraden molt els dracs, aprofito per explicar-li coses de Xina a través dels dracs, com el riu Iang-Tsé o la muralla xinesa”. Altre cop, la ràbia es remou per dins.

Per tothom és dur ser aquí dins, però sorprèn com hi ha gent que és capaç de suportar el pas dels dies sense cap xarxa. Són gent que no els vindrà a veure ningú i, malgrat tot, aguanten
Oriol Junqueras President d'Esquerra Republicana

També hi ha temps per fer de president del partit, per donar feina, per posar deures. Recorda que aquesta setmana ha vist el president de la Generalitat, Quim Torra, i el president del Parlament, Roger Torrent, que han anat a visitar a tots els presos. Té el país al cap, està absolutament al dia de tot i rep inputs des del racó més perdut del país a través de les cartes. Sap coses que poca gent coneix i, sobretot, que difícilment arriben a Barcelona, gràcies als missatges de correu. S’acaba el temps. Repassem la situació a Sabadell, en parla amb el Gabriel Fernández, regidor d’Esquerra a la ciutat, que forma part del grup de persones que fan la visita d’avui. I quan menys te n’adones, es talla el so.

Veus la injustícia, la venjança, l’odi i les ganes de fer mal de tots aquells que han volgut que els presos polítics siguin en aquesta situació i te n’adones que ja mai més ningú que en sigui conscient voldrà viure en aquest estat. Te n’adones, com explicava Raül Romeva en un article fa poques setmanes, a qui saludem amb la mà, que la seva venjança els farà mal a ells volent fer mal a part de la societat catalana i el camí serà llarg, però inevitable. Malauradament, la presó i l’acarnissament que estan fent els tornarà com una massa d’acer al cap, però mentrestant generen dolor.

L’Oriol s’acomiada amb la mà al vidre. Marxa, aixeca el puny amb força. Sortim i tornem a viure l’episodi de les portes que s’obren i es tanquen davant i darrere nostre. La ràbia ha anat pujant des de l’estòmac pel pit, passant lentament pel coll fins arribar als ulls. Aguantem. Ens conjurem per seguir treballant sense descans perquè la llibertat torni a ser fora de les presons, perquè la política es faci des dels parlaments i la justícia torni algun dia a exercir-se des dels tribunals espanyols. No descansarem.

Etiquetes