L’Esquerra Republicana de Junqueras i Rovira assoleix el lideratge en només 8 anys
El projecte iniciat el 2011 s’ha consolidat elecció rere elecció fins a aconseguir els millors resultats dels republicans des dels anys 30 i encara no sembla haver tocat sostre després del darrer cicle electoral. El partit pretén aprofitar els èxits per fer avançar el país cap a la República catalana
“Necessitem sumar, necessitem ser molts. Aspirem legítimament, malgrat saber-ne les enormes dificultats, a ser una força hegemònica en aquest país. No tenim la voluntat de ser-ho perquè sí, sabem que som una eina, només una eina, no un fi en nosaltres mateixos, sinó un mitjà que ha de contribuir que aquest país sigui un país lliure i un país just”. Aquestes són les paraules que va pronunciar Oriol Junqueras el setembre de 2011 des de Girona en assumir la presidència d’Esquerra Republicana. Aquest és l’objectiu que es va marcar llavors, juntament amb la secretària general Marta Rovira, i que semblava impossible, però que poc a poc es va fent realitat. Esquerra Republicana s’ha consolidat com el primer partit del país després del darrer cicle electoral i continua creixent sense tocar sostre des que Junqueras i Rovira van assumir-ne la direcció ara fa 8 anys.
En aquests anys, el partit s’ha pacificat i enfortit internament i ha aconseguit els millors resultats electorals des dels anys 30, quan va esdevenir el principal partit del país. La coherència, els lideratges, l’assumpció de responsabilitats, la gestió i el procés irreversible cap a la independència han situat Esquerra Republicana a la centralitat del país i poc a poc s’ha anat traduint en suport a les urnes.
Al poc temps d’assumir la direcció del partit, Junqueras i Rovira van haver d’afrontar unes eleccions espanyoles on els republicans van aconseguir 3 diputats al Congrés i només va passar un any fins a la següent convocatòria electoral, que va ser al Parlament de Catalunya. Contra tot pronòstic, Esquerra va aconseguir 21 diputats i va esdevenir cap de l’oposició, però va estendre la mà a Artur Mas i va trencar així la dinàmica de pactes anterior. La tendència ja s’havia invertit i, a partir de llavors, el partit va anar creixent elecció rere elecció, fent bandera de la seva transversalitat i acollint dirigents de diferents espais polítics que anaven veient en Esquerra Republicana la casa d’acollida de l’independentisme i el progressisme.