Solsona: un nucli històric motor d’una transformació
L’ordenació territorial és una de les dèries catalanes. Mentre ens constituïm en República, les demarcacions comarcals han competit amb les provincials, posant-hi els seus respectius pressupostos i institucions de poder, per marcar la percepció de pertinença de la ciutadania. Des del fons de la història, impertèrrits, els bisbats i els partits judicials s’ho miren condescendents.
La ciutat de Solsona n’és el paradigma de com la superposició de demarcacions constitueixen l’ADN de les ciutats i en configuren el seu aspecte. La singularitat de ser seu episcopal li ha regalat a la capital del Solsonès un nucli antic que ha acabat sent l’eix del model de ciutat. Tot i que està situada al centre de Catalunya, les grans infraestructures l’han respectat i protegida per la gran bombolla del Solsonès, ha conservat la personalitat de ciutat-mercat. L’organització comarcal de la Generalitat li va conferir la capitalitat i l’acumulació de serveis que significa. A més, el Pla territorial general de Catalunya retorna a Solsona a la seva relació més natural amb Cardona i Manresa que li va manllevar en el seu dia l’organització provincial.
A mitjans del segle XX, Solsona va saltar les muralles, però ho va fer de forma caòtica, al voltant dels eixos viaris, sense la mesura, potència i bellesa de dins muralles. Amb el final de la dictadura i l’arribada dels primers ajuntaments democràtics, el repte era revertir aquest despropòsit urbanístic. L’orografia li ha permès un creixement radial, situant el nucli antic com a centre geogràfic la qual cosa ha estat una oportunitat per poder redreçar la situació. També, tot i l’absència de normatives urbanístiques, l’intangible de ser una ciutat que s’agrada va ajudar a preservar la uniformitat de materials i els valors estètics del centre en va permetre la conservació.