Europa avala l’amnistia

Declaració del president d’Esquerra Republicana, Oriol Junqueras, després de conèixer la sentència del TJUE que avala l’adequació de la Llei d’Amnistia a la legislació europea

Avui és un dia important. Important per a Catalunya. I important per a la qualitat democràtica de l’Estat espanyol.

També és un dia important per al president Carles Puigdemont, per a Toni Comín, Lluís Puig, Dolors Bassa, Raül Romeva, Carme Forcadell, Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull, Joaquim Forn, Carles Mundó i per a tantes persones que, durant aquests anys, han patit la repressió.

És un dia important per a les persones 35 persones que estem directament implicades per la prejudicial C-523/24 del Tribunal de Cuentas. Que hauríem de ser amnistiats, almenys pel que fa a aquesta causa, de forma immediata.

És un dia important, per a les 12 persones que van ser acusades absurdament de terrorisme, implicades per la prejudicial C-666/24 de l’Audiència Nacional. És un dia important, per a Josep Maria Jové i Lluís Salvadó, també implicats per la prejudicial elevada a Luxemburg per part del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.
Una quarentena de persones que han de ser amnistiades de forma immediata. A uns quants encara ens quedaran altres causes pendents.

Avui el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha parlat.

I Europa ha tornat a situar la política allà on mai no hauria d’haver deixat d’estar. La sentència d’avui valida l’essencial d’una llei que va néixer per donar una resposta política a un conflicte polític. Confirma allò que Esquerra Republicana ha defensat des del primer dia: que la repressió mai no podia ser la resposta a un conflicte democràtic.

L’amnistia és una victòria política de l’independentisme.

Ho és perquè reconeix que allò que alguns van voler convertir en un problema penal era, i continua sent, un conflicte polític. Un conflicte sobre la relació entre Catalunya i l’Estat. Un conflicte sobre sobirania. Un conflicte sobre democràcia. Un conflicte que només pot trobar una solució a través de la política.

Fa més de dos anys que el Congrés dels Diputats va aprovar la llei d’amnistia. L’article 10 d’aquesta llei és molt clar: les decisions s’havien d’adoptar en un termini màxim de dos mesos i els recursos posteriors no havien de tenir efectes suspensius. Dos mesos. N’han passat més de vint-i-quatre.

Fa dos anys que totes les persones processades, investigades o condemnades com a conseqüència de l’organització del referèndum de l’1 d’octubre hauríem d’estar amnistiades. Fa dos anys que els companys que continuen a l’exili haurien de ser a casa seva. Fa dos anys que el calvari judicial de moltes persones hauria d’haver acabat. Fa dos anys que alguns de nosaltres hauríem d’haver recuperat plenament els nostres drets. Hauríem de poder exercir les nostres professions. Hauríem de poder fer política en plena llibertat i en igualtat de condicions. I alguns, probablement, ja hauríem d’haver estat rehabilitats amb la reforma del Codi Penal de l’any 2022, quan es va eliminar el delicte de sedició i es va reformar el delicte de malversació.

La llei d’amnistia ha estat una gran victòria.

A l’entorn de 400 persones han estat amnistiades. Centenars de persones han pogut deixar enrere processos judicials injustos. Centenars de famílies han pogut recuperar una part de la normalitat que mai no haurien d’haver perdut.

Però avui, l’amnistia continua sent una victòria incompleta.

Perquè una llei no es mesura només el dia que s’aprova. Una llei es mesura el dia que s’aplica.
I avui encara hi ha persones que no hem recuperat els nostres drets polítics. Per això, després de la sentència d’avui, el debat ja no és només sobre l’amnistia. El debat és sobre la qualitat democràtica de l’Estat espanyol.
Perquè una democràcia no només s’avalua per les lleis que aprova. També s’avalua per la seva capacitat de garantir que aquestes lleis es compleixen. Quan una llei aprovada per una majoria del Parlament espanyol,
avalada reiteradament pel Tribunal Constitucional i avui reforçada pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea,
continua sense desplegar plenament els seus efectes, la pregunta deixa de ser què passa amb els represaliats.

La pregunta és: què passa amb la democràcia espanyola?

Els drets polítics no poden dependre de la voluntat d’una part de la judicatura al servei de determinats interessos partidistes. La democràcia no pot acceptar que siguin determinats jutges els qui, de forma partidista, acabin decidint qui pot fer política i qui no. Qui es pot presentar a unes eleccions i qui no. La política l’han de fer la ciutadania i els seus representants electes, no pas els jutges.

Durant massa anys, una part de les estructures profundes de l’Estat ha intentat resoldre amb tribunals allò que l’Estat no ha estat capaç de resoldre políticament. Ho hem patit els independentistes catalans. Ho han patit altres moviments polítics. I avui alguns dels qui durant anys van mirar cap a una altra banda, i fins i tot ho van tolerar, comencen a descobrir les gravíssimes conseqüències de la utilització partidista de determinats aparells de l’Estat i dels riscos del lawfare.

Nosaltres sempre defensarem la democràcia. També quan els abusos afectin aquells que no van defensar els nostres drets quan érem nosaltres les víctimes. Perquè nosaltres volem una justícia independent i democràtica.

La sentència d’avui és també una victòria dels demòcrates.

Dels que creiem que els països avancen votant. Dialogant. Negociant. I fent política. L’any 2017, el Parlament i el Govern de Catalunya van impulsar un referèndum per escoltar la ciutadania. La resposta de l’Estat va ser la repressió, la presó i l’exili. Anys després, una majoria del Parlament espanyol va decidir retornar a la política allò que mai no hauria d’haver sortit de la política. I avui Europa reforça aquest camí. No deixa de ser significatiu que, tantes vegades, haguem hagut de mirar cap a Europa per recuperar drets que ens havien estat negats a l’Estat espanyol.

Europa ens ha retornat drets.
Europa ha corregit sentències.
Europa ha posat límits.

I avui Europa torna a recordar una idea elemental: els conflictes polítics es resolen amb democràcia.
Però la sentència d’avui, per important que sigui, no és suficient.

Ara correspon a l’Audiència Nacional, al Tribunal de Cuentas, al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, aplicar la sentència sense més dilacions.

Ara correspon al Tribunal Constitucional resoldre els recursos d’empara presentats contra la negativa del Tribunal Suprem a aplicar l’amnistia. I després de la reforma del Codi Penal. Després d’una llei orgànica aprovada democràticament. Després de la vintena de sentències i resolucions del Tribunal Constitucional. I després de la sentència del màxim tribunal europeu.

Ja no hi ha excuses. La llei s’ha d’aplicar. Els drets s’han de restituir. Els exiliats han de poder tornar.

És urgent que, després de gairebé deu anys, l’Estat espanyol tanqui definitivament aquesta carpeta. Nosaltres no volem quedar atrapats en el passat. No volem viure permanentment parlant de repressió. Volem parlar de democràcia. Volem parlar de drets. Volem parlar del futur. Volem parlar de la llengua catalana. De l’habitatge. De Rodalies. De les nostres escoles i dels nostres hospitals. De la lluita contra el canvi climàtic. De la necessitat de construir una economia més justa. De la lluita contra la corrupció. De la igualtat entre homes i dones. De com defensar les classes treballadores i les classes mitjanes del país. De com preparem Catalunya davant un món cada vegada més incert. I volem parlar, evidentment, del futur polític del nostre país. Però aquest futur només es podrà construir plenament quan tots els drets polítics hagin estat restituïts.

La sentència d’avui i les decisions judicials que encara han d’arribar han de treure definitivament les manilles a l’independentisme. Han de retornar la plena capacitat política a totes les persones i a totes les organitzacions.

Espero poder abraçar ben aviat el president Puigdemont als carrers de Girona o de Barcelona. Espero que tots els exiliats puguin tornar a casa. Espero poder tornar a donar classes a la universitat. I, si convé al país i si convé a Esquerra Republicana, poder tornar a exercir qualsevol responsabilitat política en plena llibertat i amb tots els meus drets.

Però això no va només de nosaltres. Mai no ha anat només de nosaltres. Va de Catalunya. Va de la democràcia. Va del dret d’un poble a construir el seu futur. L’independentisme democràtic té una enorme responsabilitat.
Hem de tornar a oferir un horitzó al país. Un projecte col·lectiu. Un futur compartit.

Hem de tornar a ser capaços d’engrescar, d’il·lusionar i de construir. Hem de preparar Catalunya. Preparar-la davant l’extrema dreta. Davant els populismes. Davant el canvi climàtic. Davant les desigualtats. Davant les amenaces a la nostra llengua. Davant un món que canvia a una velocitat extraordinària. Catalunya necessita ser més forta. Necessita més capacitat de decisió. Necessita més sobirania. I necessita poder decidir lliurement el seu futur. Per això avui reiterem una idea que el temps no ha fet més que reforçar.

L’amnistia no tanca el conflicte polític. L’amnistia el confirma.

Confirma que la repressió mai no n’era la resposta.

I confirma que la solució definitiva continua sent la democràcia. Més democràcia. Més drets polítics. Més capacitat de decisió. I el dret de Catalunya a decidir lliurement el seu futur. Avui Europa ha fet un pas en aquesta direcció.

Ara és l’Estat espanyol qui ha d’estar a l’altura. Avui no s’acaba res. Avui comença una nova etapa. I nosaltres hi serem. Com sempre. Per Catalunya. Per la democràcia. I per la llibertat.

Moltes gràcies