Carta d'Oriol Junqueras llegida a l'acte de commemoració del segon aniversari de l'1 d'octubre a Fonollosa, al Bages

Amics i amigues,

Gràcies per ser-hi en un dia com avui. Gràcies, Fonollosa, per ser-hi de nou. Creieu-me que us sento a prop i vull que em sentiu a prop, encara que sigui a través de la veu del meu pare.

Tal dia com avui de fa dos anys vam aconseguir allò que molts pensaven que era impossible. Vam votar. Vam fer el referèndum, malgrat la violència indiscriminada d’un estat acorralat, enrabiat i ferit. I vam guanyar, sí, i vam posar la llavor de la llibertat -com diuen els companys Sánchez i Cuixart- que creix imparable.

Aquell dia ho vam canviar tot. Vam fer història. Exercint-lo, vam reivindicar a ulls del món el nostre dret a l’autodeterminació. I no hi renunciarem mai. L’estat ha de tenir clar que aquest procés és irreversible i que la independència de Catalunya és absolutament inevitable. L’1 d’octubre, també el 3 d’octubre, milions de catalans vam fer un pas que ja no té marxa enrere.

I en sóc encara més conscient ara, des de la presó: per molt que ens vulguin escapçar, aquest moviment no té aturador. Darrera de cadascun de nosaltres n’hi ha deu, cent, mil més que seguiran endavant brandant la bandera de la llibertat. Perquè som els que mai ens rendim, els que mai no ens cansem. I tornarem. I hi tornarem. Més forts que mai. I guanyarem.

L’estat ha de tenir clar que aquest procés és irreversible i que la independència de Catalunya és absolutament inevitable

Perquè guanyar és una necessitat. El que està en joc és un futur digne per nosaltres, per als nostres fills i els nostres nets. El que està en joc és l’oportunitat de viure en una societat més pròspera, més justa, més igualitària, més oberta, més democràtica. I la independència és l’única manera d’aconseguir-ho. I per això som independentistes: perquè volem una vida millor per a tothom, viscuda en plenitud i amb dignitat.

I des de la privació de la meva llibertat i la negació de la meva dignitat estic més convençut que mai que ens en sortirem. Ens en sortirem malgrat una sentència que ja és, de fet, una condemna. Perquè no és la justícia sinó la venjança el principi que ens castiga.

Avui, malgrat tot, mantenim la mà estesa al diàleg, perquè ni en la pitjor de les situacions renunciarem a aquesta bandera. Però mentre nosaltres no ens hem aixecat mai de la taula, al davant sempre hi hem trobat una cadira buida. Ens enfrontem a un estat que prefereix l’amenaça al diàleg, però tant nosaltres com ells sabem que la solució només podrà ser política i democràtica, mai judicial i repressiva. És qüestió de temps.

Vindran nous octubres, no en tingueu cap dubte. I cal estar preparats. Serem més. I més forts encara del que vam ser. Pacífics i determinats, si persistim, guanyarem.

Una abraçada. Us estimo!