Durant el seu interrogatori al Tribunal Suprem, també ha evidenciat la legalitat i legitimitat del dret a l’autodeterminació i ha afirmat que ni la Constitució ni cap tractat internacional la prohibeix, de manera que “és qüestió de voluntat política que es pugui trobar la manera d’exercir-lo”
Després de 365 dies empresonat i silenciat, avui Raül Romeva ha pogut dir públicament que es considera un pres polític en un judici polític. Durant el seu interrogatori al Tribunal Suprem, ha reivindicat que “el dret a l’autodeterminació és legal i legítim” i que “és qüestió de voluntat política poder-lo exercir”, però en cap cas hi ha un impediment jurídic perquè la Constitució no ho prohibeix. Ha insistit en la seva “determinació indestructible per arribar a una taula de diàleg amb el govern espanyol” i ha assegurat que al referèndum de l’1 d’octubre la ciutadania, com sempre, va actuar de manera pacífica, a diferència de la Guàrdia Civil i el Cos Nacional de Policia: “L’1-O vaig veure violència, la que van exercir de forma injustificada els cossos i forces de seguretat de l’Estat. No és el comportament normal d’una policia democràtica”.
Romeva, seguint la mateixa estratègia que Oriol Junqueras, només ha respost a les preguntes del seu advocat, Andreu Van den Eynde. Ha explicat que “no hi ha un un sol tractat internacional o europeu que prohibeixi el dret a l’autodeterminació” i ha demostrat que és una pràctica recurrent, factible i legal. “Donat que la Constitució espanyola, en cap dels seus articles, prohibeix explícitament el dret a l’autodeterminació, és qüestió de voluntat política que es pugui trobar la manera d’exercir aquest dret”, ha evidenciat.
També ha assenyalat que “és paradoxal que els qui defensem valors republicans com la igualtat o la fraternitat estiguem avui a la banqueta dels acusats mentre que aquells que amenacen l’Europa dels valors i llibertats estiguin entre les acusacions”. En la seva defensa del diàleg, ha dit que “allò sensat, raonable i democràtic és negociar, i fer-ho dins de l’àmbit polític, no en una sala penal”. Ha afegit que “només unes relacions basades en la llibertat són fructíferes i duradores. Les relacions basades en la repressió o l’emmordassament són tòxiques i acostumen a fracassar”.
Aquestes són les 10 idees principals que ha argumentat.
- En coherència amb el que he fet durant la instrucció i donat que considero que això és un judici polític, m’acullo al meu dret a respondre només les preguntes del meu advocat. Justament avui fa 365 dies que estic a la presó i em considero un pres polític.
- No hi ha un sol tractat internacional o europeu que prohibeixi el dret a l’autodeterminació. I si algú creu que l’exercici a l’autodeterminació és una quimera o quelcom anecdòtic, que sàpiga que en tot el segle XX hi ha hagut 106 referèndums d’autodeterminació; d’aquests, 54 s’han produït a partir del 1991; i d’aquests 54, 26 s’han fet sense el consentiment de l’estat matriu. Per tant, això no és una utopia, sinó que és perfectament factible.
- És paradoxal que els qui defensem valors republicans com la igualtat o la fraternitat estiguem avui a la banqueta dels acusats mentre que aquells que amenacen l’Europa dels valors i llibertats, estiguin entre les acusacions. Això hauria de, com a mínim, incomodar no només als independentistes, sinó a tots els demòcrates.
- Quan estem davant d’una situació de confrontació de legitimitats, allò sensat, raonable i democràtic és negociar, i fer-ho en l’àmbit polític, no en una sala penal. El contrari per a mi és perjudicar la democràcia. Hem instat moltes vegades el govern espanyol a asseure’s en una taula a dialogar, a fer política. Sempre hem fracassat, però la nostra determinació per arribar a una mesa de diàleg ha sigut i és indestructible.
- La clau de la nostra actitud, de les nostres intencions, és el principi democràtic. Donat que la Constitució espanyola, en cap dels seus articles, prohibeix explícitament el dret a l’autodeterminació, és qüestió de voluntat política que es pugui trobar la manera d’exercir aquest dret.
- Jo he parlat del dret a decidir tota la meva vida sense cap problema ni vergonya. El dret a l’autodeterminació és legal i legítim. Des de la lògica del pluralisme polític, si estem en una democràcia no militant, com es pot perseguir penalment defensar públicament el dret a l’autodeterminació? Per a mi això és inconcebible.
- Mai he incitat a la violència. I no només és per ideologia que defenso la via no-violenta, sinó també per pragmatisme: només un 26% d’aquells que han perseguit els seus objectius per la via violenta han tingut èxit, front a un 53% d’aquells que ho han fet per la via pacífica. La via violenta no només no és desitjable, sinó que és poc intel·ligent.
- Manifestar-se no és alçar-se, igual que protestar no és un tumult i opinar no és un delicte, que jo sàpiga. El que jo vaig veure el 20 de setembre va ser una manifestació, l’exercici legítim, pacífic i democràtic del dret a la protesta, que ha de prevaler en tota democràcia. Una democràcia que persegueix el dret a l’autodeterminació és una democràcia fràgil.
- L’1 d’octubre vaig veure violència, la que van exercir de forma injustificada els cossos i forces de seguretat de l’Estat. Mai per part de la ciutadania. No és el comportament normal d’una policia democràtica.
- No vaig marxar d’Espanya perquè estic convençut que no he comès cap delicte i estic convençut que venir aquí a defensar el principi democràtic era una responsabilitat i un deure. El que lamento és estar aquí perquè els qui havien de fer política en el seu moment no la van fer i van delegar als tribunals la responsabilitat de respondre a un problema que els pertoca a ells. Els demano que retornin aquesta “carpeta incòmoda” d’allà d’on no hauria d’haver sortit mai: la política.