50 anys que el moviment LGTBI va trencar el silenci (i l’armari)
L’any 1969 va suposar un punt d’inflexió per al moviment LGTBI. Enguany fa 50 anys que aquest col·lectiu va dir “prou”, es va organitzar i va iniciar una contundent lluita social i política per adquirir uns drets i unes llibertats que li havien sigut injustament negats durant massa temps
S’iniciava la dècada dels 70 i les ànsies de llibertat es palpaven en l’ambient. L’oposició política, els sindicats i els moviments socials van entrar en una etapa de forta efervescència. Estaven cada vegada més organitzats per fer front a la dictadura franquista, un règim que es trobava en un moment de forta decadència i profunda corrupció però que encara havia de demostrar que tenia força suficient per fer les últimes fuetejades. Unes darreres accions repressives que servirien per tancar -almenys formalment- l’etapa més fosca i sanguinària de la història contemporània d’Espanya.
En aquest context, un dels grups que més es va mobilitzar i organitzar per reivindicar els seus drets i llibertats van ser els col·lectius LGTBI. I és que, tot i la censura i el bloqueig del règim, els avenços tecnològics i de mobilitat facilitaven que les fronteres fossin poroses i que la informació fluís amb certa facilitat. I així, el 28 de juny de l’any 1969, arribaven notícies des de Nova York que informaven sobre els fets que han passat a la història com els ‘disturbis de Stonewell’. Aquests aldarulls van ser la reacció de la comunitat gai de la ciutat nord-americana davant l’assetjament policial al qual estaven sotmesos. Era el primer cop que aquest moviment s’enfrontava a la policia de forma contundent pel fet de ser perseguits i reprimits i això va suposar un punt d’inflexió per a les comunitats LGTBI d’arreu del món, també per a la de casa nostra.
Catalunya no només decidia sortir de l’armari, sinó que els volia trencar per sempre
La gota que va fer vessar el got a nivell català i estatal, però, fou quan l’any 1970, el règim franquista va aprovar la ‘Ley sobre peligrosidad y rehabilitación social’, que enduria la republicana ‘Ley de vagos y maleantes’. Aquesta nova llei del codi penal tenia la intenció de controlar elements i aspectes que el règim considerava perillosos i antisocials com el tràfic i consum de drogues, el vandalisme, la pornografia o l’homosexualitat. La infracció d’aquesta llei imposava penes que podien arribar a anys de presó o a l’internament a centres psiquiàtrics o de labor forçat per tal de ser “rehabilitats”. Va ser en aquell moment quan, l’enfortiment dels moviments LGTBI arreu del món per una banda, i la indignació que provocava l’aberrant llei franquista per una altra, van provocar la creació, a Barcelona, del primer moviment d’alliberament LGTBI d’arreu de l’Estat: el Movimiento Español de Liberación Homosexual. Catalunya no només decidia sortir de l’armari, sinó que els volia trencar per sempre.
La lluita d’aquest moviment contra la repressió franquista va ser ingent, igual que ho va ser la persecució policial que van patir durant anys. Després de la mort del dictador, el grup va passar a anomenar-se ‘Front d’Alliberament Gai de Catalunya’. El seu principal objectiu es va centrar en aconseguir l’abolició de la Llei de Perillositat i també les batudes de la policia als seus locals i llocs de trobada. S’estima que, entre 1976 i 1977, unes 600 persones encara van estar empresonades per la seva condició sexual i no van gaudir de les mesures d’amnistia de la transició. Per això, per demanar avenços pel que fa als drets del col·lectiu LGTBI i per exigir la llibertat d’aquests presos, l’any 1977 es va organitzar, a les Rambles de Barcelona, la que fou la primera manifestació gai de l’Estat espanyol.