Espanya i drets humans? Una utopia!

Aquesta setmana ha finalitzat l’Examen Periòdic Universal d’Espanya sobre els drets humans. Durant un any, el sistema de Nacions Unides ha examinat la protecció espanyola dels drets humans d’acord amb els compromisos internacionals adquirits. Una revisió que tots els estats membres de Nacions Unides passen cada 5 anys i que l’Estat espanyol passa per tercera vegada. Aquest procés ha comptat amb la tutela i participació de l’Alt Comissionat, la participació de la societat civil i el protagonisme dels estats membres. Aquests actors han identificat vulneracions i febleses en la protecció dels drets humans en el sistema espanyol, i han presentat recomanacions i propostes de millora.

L’Estat espanyol ha posat fi a l’EPU amb la presentació d’un informe valorant les recomanacions que han rebut. Dit informe es va convertir en notícia als mitjans amb un titular sobre el conflicte polític posant en valor que el President Pedro Sánchez acceptava la recomanacions de Veneçuela sobre la necessitat d’un diàleg entre el govern espanyol i el poble de Catalunya. Però el que és realment noticiable d’aquest informe de 160 pàgines és l’absència d’un compromís polític contundent davant determinades vulneracions de drets humans.

L’Estat espanyol ha mantingut una posició diplomàtica de quedar bé, poc compromesa i gens clara respecte destacades recomanacions per protegir adequadament la llibertat d’expressió i opinió, la llibertat de manifestació i d’associació pacífica, o les preocupacions relatives a la violència excessiva dels cossos i forces de seguretat en el context de mobilitzacions socials, o la necessitat de despenalitzar els delictes contra la Corona, la censura digital, entre d’altres (Amnistia Internacional, Article 19, ELEN, The Society fot Threatened Peoples, Islàndia, Bèlgica, Canada, Itàlia, Luxemburg, Alemanya, Suïssa, Holanda, Àustria, França, Xipre, República Txeca, Estats Units, Egipte, Ghana, Costa Rica, Maldives, Colòmbia, Mèxic…).

Fins i tot davant de Nacions Unides, l’impediment per comprometre’s amb la Declaració Universal dels Drets Humans és, per enèsima vegada, la legalitat espanyola i constitucional. Una mostra més de l’immobilisme de l’Estat espanyol

Marta Rovira
Secretària general d’Esquerra Republicana

Les recomanacions que s’han fet en l’àmbit d’aquests drets humans han estat molt concretes: la revisió del codi penal perquè sigui coherent amb els estàndards internacionals de protecció de la llibertat d’expressió i opinió, la despenalització dels delictes polítics i les injúries, la supressió de les ofenses a la monarquia, una investigació exhaustiva sobre els excessos policials en manifestacions pacífiques, dotar de garanties o abolir el règim de detenció incomunicada, reformar la normativa espanyola de seguretat per adaptar-la als estàndards internacionals de protecció de la llibertat d’expressió i manifestació pacífica i protesta civil, entre d’altres.

Mereixen un capítol a banda les recomanacions que Espanya ha acumulat en l’àmbit dels drets de les persones migrades. En aquest sentit, desenes de peticions perquè signi i ratifiqui la Convenció internacional sobre els drets dels treballadors migrants i les seves famílies. I peticions de supressió de les deportacions en calent i d’allotjament humanitari i protecció dels migrants irregulars com alternativa a la detenció en centres d’internament. Recomanacions, aquestes, que l’estat espanyol ha respost amb un “prenc nota” gens entusiasta i encoratjador.

De fet, les excuses dels representants del govern espanyol per no assumir amb contundència les recomanacions de Nacions Unides han estat: que no es pot comprometre en “aquesta fase” amb la protecció d’aquests drets humans; o que no està d’acord amb el contingut de les recomanacions sense donar detalls de quin és el motiu de discrepància; o que “existeixen factors de caràcter jurídic, pressupostari o constitucional que impedeixen l’aplicació de les mesures de protecció dels drets humans”. Fins i tot davant de Nacions Unides, l’impediment per comprometre’s amb la Declaració Universal dels Drets Humans és, per enèsima vegada, la legalitat espanyola i constitucional. Una mostra més de l’immobilisme de l’Estat espanyol. No hi ha voluntat política de reforma ni progrés social. Ni tant sols quan es tracta de la protecció dels drets humans. Una oportunitat perduda per demostrar que l’agenda democratitzadora, de la que tant parla el PSOE i Unidas Podemos, existeix i és creïble. Perquè per creure’ns la derogació de la llei mordassa, única cosa que han verbalitzat en l’àmbit de la seguretat pública, cal passar de les declaracions a l’acció política.