Junqueras: “Sentiu-vos orgullosos de tots els somriures de dignitat que ha protagonitzat aquest país”

Carta d’Oriol Junqueras des d’Estremera llegida per Gabriel Rufián a la Conferència Nacional d’Esquerra Republicana celebrada a l’Hospitalet de Llobregat

A la Presó d’Estremera hi fa fred a l’hivern i molta calor a l’estiu. El que ens envolta, per lluny que estigui, per murs de formigó que hi hagi, arriba a les nostres cel·les i amara aquests escassos metres quadrats on passem 16 hores al dia. L’estima, l’amor de tants i tants, els milers de cartes entranyables que ens tenen entretinguts, l’escalf de tants companys, amics o senzillament de ciutadans anònims ens permeten viure connectats amb el batec del país. També ens arriben algunes espurnes irades, poques, que procurem relativitzar i fins i tot entendre malgrat les circumstàncies.

Els encesos debats sobre el camí a seguir prenen un altre sentit quan davant tens una porta de ferro i reixes. Esquerra Republicana té avui el seu president a la presó, la seva secretària general a l’exili i una munió de companys i companyes, de dirigents del partit, processats o empresonats, amb gravíssimes acusacions que sumen centenars d’anys de presó. Centenars! Cap partit, cap, ha donat tant per arribar fins aquí, per la llibertat. I cap n’està pagant un preu tan alt. Cap.

Cap partit, cap, ha donat tant per arribar fins aquí, per la llibertat. I cap n’està pagant un preu tan alt. Cap

Oriol Junqueras
President d’Esquerra Republicana

I tot i així hem hagut d’aguantar infàmies i acusacions de tota mena, des de covardia (malgrat donar la cara sempre) a pactes secrets amb el PP. I paradoxalment, els primers a dir que no dubtaríem a fer fora del Govern espanyol a aquells responsables d’ordenar pegar la gent l’1 d’octubre -mentre altres especulaven un altre cop- hem estat nosaltres. Companyes i companys d’Esquerra Republicana, sentiu-vos orgullosos de tots i cadascun dels somriures de dignitat que ha protagonitzat aquest país perquè no és que sense Esquerra Republicana no hauria estat possible. És que ha estat possible per l’impuls decidit de la gent d’ERC. També pel de molts altres companys, també. I nosaltres, els primers.

Ens arriben debats nominalistes que no em deixen de sorprendre. L’únic debat que ens hauria d’interessar de debò és com ho fem per construir una força imbatible que pugui doblegar la formidable aliança conservadora que no vol que els catalans decidim el nostre futur. Com més siguem més fàcil serà que els nostres somnis es facin realitat i més comprensió trobarem en l’escenari internacional. I com menys siguem més fàcil serà impedir que puguem construir un país en pau i en llibertat. Així és que a treballar, tothom, amb eficàcia, menys soroll i més eficiència si el que de debò volem és la República Catalana. I a fe de Déu que nosaltres la volem!

Les estridències, les proclames brandades i buides, els discursos nacionalistes excloents són el camí més ràpid per tornar a ser una minoria sorollosa, per tornar a l’autonomisme. La gent d’ERC sabem d’on venim. Hi érem quan només sumàvem una minoria al Parlament de Catalunya i mai no ens vam rendir. Hem seguit treballant i sumant. I ho seguim fent, cada dia, perquè de fet som els únics que hem sumat nous actors polítics i socials al projecte, picant pedra sempre, sovint en solitari. Nosaltres no som els de la fe dels conversos, som els que sabem que només s’avança quan es treballa per avançar, quan s’és efectiu i no efectista.