Les preses polítiques, una lluita contra el silenci i l’oblit

Carme Forcadell i Dolors Bassa porten dos mesos preses a Alcalá Meco. La família i les companyes lluiten contra l’oblit projectant la seva veu més enllà de les parets de la presó. Una presó llunyana que té com a objectiu la venjança i el silenci

Centre penitenciari Alcalá Meco – Madrid I. Quilòmetre quatre i mig d’una inhòspita carretera entre les poblacions d’Alcalá de Henares i Meco. Enmig del no-res hi ha una de les presons més antigues de l’Estat espanyol, construïda el 1978, i una de les tres de dones. A uns 600 quilòmetres de casa, dues dones obren els ulls cada dia des de fa dos mesos en una de les 423 cel·les de vuit metres quadrats que té la presó. Són la Carme Forcadell, expresidenta del Parlament de Catalunya, i la Dolors Bassa, exconsellera de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya, i són preses polítiques i per raons ideològiques.

Carme Forcadell està encausada per rebel·lió, Dolors Bassa, per rebel·lió i malversació, i les dues estan en presó preventiva per decret del jutge Llarena. Tant l’acusació com la presó preventiva són una injustícia flagrant. Cap dels condicionants per imputar-los aquests càrrecs existeixen ni tampoc els requisits que s’exigeixen per a la presó preventiva. Com explica Ester Capella, advocada i futura consellera de Justícia, “el dret penal no es pot interpretar de forma extensiva en perjudici dels drets de la persona ni es pot imputar allò que no està tipificat de forma clara”. En definitiva, tot plegat forma part d’una causa general contra l’independentisme, que no té res a veure amb el dret ni amb la justícia, i hi ha un crebantament permanent del principi de la presumpció d’innocència i del dret a la llibertat. Per a Capella, aquesta causa “ha posat al mirall un estat en què històricament els principis democràtics no han format part de la columna vertebral de les seves institucions”.

Pel carrer, la gent els pregunta a les famílies “què diuen, serà molt o poc?” i el Pau Surroca, fill de la consellera Bassa, és contundent: “què és molt i què és poc? Perquè si creiem que és injust, un dia ja és molt. Per a mi ja és molt ara”. I ja hi porten dos llargs mesos des del 23 de març.

“El més fàcil seria que les deixessin lliures, perquè no se n’anaven enlloc. Això és un càstig per a elles i per a la seva família”, diu el Bernat Pegueroles, marit de Forcadell, mentre reflexiona sobre la injustícia que suposa la presó preventiva. Bassa ja va explicar, a una entrevista juntament amb Meritxell Borràs, com n’és de terrible la impotència en presó preventiva. I és que és doble: no has fet allò de què t’acusen i, alhora, no tens sentència. “Sumes i no restes dies”, deia la consellera. Aquesta sensació la segueixen tenint ara, tot i que com expliquen els familiars també estan més serenes perquè s’han fet a la idea que va per llarg. La consellera Capella té un lema de capçalera: “Un dia més, un dia menys”.

Hi ha un punt de llum enmig de tanta foscor: Europa. La família i companyes de la Dolors i la Carme parlen d’esperança. I és que l’esperança és l’únic que els queda. L’esperança en una comunitat europea que, si bé “havia fallat” fins ara, sí que va fer sentir la seva veu davant la violència de l’1 d’octubre i, sobretot, “ha plantat una bufetada a l’Estat” amb les respostes de les justícies belga, alemanya, suïssa i escocesa. Són finestres que s’han anat obrint per qüestionar de dalt a baix l’actuació de la justícia espanyola. Malgrat tot, però, no es preveu una solució a curt termini. “Abans mirava el llarg termini i ara miro el dia a dia, igual que elles”, explica la Montse Bassa, germana de l’exconsellera. La seva visió de la vida ha canviat, els toca esperar i fer tot el que estigui a les seves mans perquè s’acabi. Perseverar.

Què és molt i què és poc? Perquè si creiem que és injust, un dia ja és molt. Per a mi ja és molt ara

Pau Surroca
Fill de Dolors Bassa

El 23 de març i les hores prèvies

Dimecres, 21 de març. És gairebé migdia, als mitjans de comunicació salta la notícia: Llarena cita Carme Forcadell, Dolors Bassa, Marta Rovira, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull a declarar al Suprem el proper divendres 23 per estudiar-ne l’ingrés a presó. Forcadell i Bassa, com la resta de citats, se n’assabenten pels mitjans. “Jo estava a casa meva i ho vaig veure a les notícies. Li vaig trucar immediatament i la Dolors encara no ho sabia”, narra la Montse Bassa, “va ser una sotragada brutal. Ella va haver de venir a Torroella. Vam fer la maleta juntes per si de cas entrava”.

Aquells dos dies de marge amb què els havia citat el jutge feien pensar en els pitjors pronòstics. Van ser dos dies intensos, d’estar amb la família, d’acomiadar-se sense perdre mai l’esperança: “Jo era dels que pensava que se’ls quedarien, però m’aferrava a la petita esperança que no fos així”, diu el Pau.

I va arribar el divendres 23, el d’abans de Setmana Santa. La jornada va ser llarga i dura, fins que, aproximadament a les sis de la tarda, va confirmar-se el pitjor: entraven a la presó. Una presó arbitrària, injusta i sense sentit. “No té cap sentit cap de les presons. Ni cap dels exilis. Però aquell divendres encara menys. Tot plegat està molt fora de lloc de la llei, del sentit comú i de la justícia”, afirma Capella.

Fins aquell moment, la Carme només hi havia passat una nit, la del 9 de novembre. “Una nit no és res, comparat amb això”, diu el Bernat. La Dolors, malauradament, ja hi tenia més experiència. Abans, hi havia estat 32 nits. La primera vegada és més dura, explica la família. Et trobes en un món desconegut, sense normes clares i, sobretot, amb una rutina que et canvia per complet. Passar de la vida frenètica de presidenta del Parlament al no fer res de la presó és un xoc, i tenir algú al costat que et dona suport i s’ho coneix, ajuda. Quan algú li pregunta si es troba bé, la Carme respon: “aquí no em puc trobar mai bé, el que faig és aguantar”.

Carme Forcadell i Dolors Bassa tenen molt clar què els està passant, per què els està passant i de què n’estan pagant les conseqüències. Mai podran estar bé a la presó, però són fermes i tenen les eines per sortir-se’n: no estan soles, es tenen l’una a l’altra i als de fora, que són milers.