La llum i l’aire del pati
Anar a la presó significa una càrrega emocional brutal que va en augment a mesura que arriba el dia de tenir l’oportunitat de visitar a aquells que fa mesos que no pots veure. Quan la gent a qui vas a veure són amics, el nus a la panxa és més gran.
Gens acostumats a entrar a presons, tot és nou: molts murs, moltes portes i normes molt estrictes. Vas entrant presó endins i la càrrega emocional de la qual us parlava es torna més que evident.
Quan apareixen al seu locutori (perquè allò és un locutori), el màxim que pots estar prop d’ell són els dos o tres centímetres que et separen del vidre. En Raül Romeva, l’Oriol Junqueras i en Quim Forn entren cadascú al seu espai i posen les dues mans automàticament al vidre. Ho corresponem també amb un somriure, nerviós, però amb un somriure. Els tornem a veure!
No saps si costarà o no arrencar la conversa: ell per telèfon, tu amb un altaveu. Però no hi ha dubte, en Raül comença amb un bombardeig brutal d’idees, propostes, matisos i paraules cap a nosaltres. Té molt a explicar i a transmetre també allò que pensen conjuntament amb l’Oriol i el Quim. “Està emocionalment fortíssim, com un toro!”, penses.
El Raül arriba amb un llibre de Mandela sota el braç. “Si ell s’hi va estar 27 anys, què no hem de poder aguantar nosaltres”, ens diu. I afegeix que és una marató molt llarga. Ell, enamorat del mar, insisteix que de la mateixa manera que quan et trobes un banc de meduses, cal sortejar-lo; doncs ara, ens toca fer el mateix. O quan el vent bufa de nord, cal insistir més amb les braçades. Ara més que mai ens toca reivindicar les idees per les quals estan tancats a la presó.