L’independentisme inicia el camí cap a l’hegemonia

La sentència de l’Estatut suposa un abans i un després en la societat catalana: la independència es converteix en la millor opció per construir una societat més justa per gran part de la societat catalana. Una opció que cada vegada que es posen les urnes, esdevé més majoritària.

Junqueras i Rovira agafen el lideratge del partit

El 2011Oriol Junqueras i Marta Rovira assumeixen el lideratge d’Esquerra Republicana i comença una nova etapa. Duen amb ells l’objectiu de reimpulsar el partit i fer-ho obrint-lo i sumant. Volen que la formació s’assembli tant com sigui possible a la societat que vol representar per fer d’Esquerra Republicana la força central i renovadora de l’independentisme i el republicanisme català.

Representen una nova Esquerra Republicana que gairebé des del primer moment aconsegueix cohesionar el partit, situar-se com la formació central que pot pactar a banda i banda i obrir les seves llistes incorporant molts perfils d’altres espais i tradicions. Amb la seva arribada, el partit inicia l’etapa més exitosa des dels anys 30 i els republicans es tornen a situar camí de l’hegemonia de l’independentisme, sent una de les portes d’entrada de tota aquella gent que considera que l’única manera de construir una societat millor, més justa i més lliure és aconseguint la República Catalana.

Un moviment massiu, cívic i pacífic

L’independentisme comença a ser hegemònic i això no només es percep amb els resultats: la gent surt massivament als carrers. L’embrió de les grans mobilitzacions és doble, el 18 de febrer de 2006 quan es produeix la primera gran mobilització independentista “Som una nació i tenim el dret a decidir”, impulsada per la Plataforma pel Dret a Decidir i amb el suport d’Esquerra Republicana, i el juliol de 2010 que marca un abans i un després amb la manifestació en motiu de la sentència de l’Estatut. I serà a partir del 2012 quan comencen les més grans i multitudinàries manifestacions per les Diades de l’11 de setembre. La societat civil agafa un paper molt rellevant i es mobilitza durant anys i anys, de manera cívica i pacífica, per la independència de Catalunya. Seran algunes de les mobilitzacions més massives d’Europa i el món dels darrers anys. S’emularà, fins i tot, la via Bàltica, amb una via que unirà el país de punta a punta.

L’objectiu del dret a decidir: consultes, 9N i 27S

Tot i que la primera consulta sobre la independència de Catalunya a Arenys de Munt data del 2009, és després de la sentència contra l’Estatut i amb l’auge del moviment independentista quan es van estenent per tot el país. Aquestes consultes, d’àmbit municipal, reclamen el dret a l’autodeterminació de Catalunya i el dret a decidir de la seva ciutadania i suposen una mobilització més enmig de l’onada que viu el país. Més de 60.000 persones voluntàries col·laboren en la seva organització, que conclou el 10 d’abril de 2011 amb la consulta a Barcelona. Després de les eleccions de 2012, Esquerra Republicana, amb Oriol Junqueras com a candidat, es converteix en segona força al Parlament de Catalunya amb 21 diputats i signa un acord d’estabilitat parlamentària amb CiU que inclou realitzar una consulta perquè el poble de Catalunya pugui decidir sobre la possibilitat que Catalunya esdevingués un estat dins d’Europa.

Aquell compromís s’acaba materialitzant el 9 de novembre de 2014 en una consulta ciutadana. El 9N, com va ser conegut, però, no serveix per aconseguir l’anhelat mandat democràtic, de manera que els partits independentistes acaben plantejant les eleccions del 27 de setembre de 2015 com un plebiscit. L’independentisme guanya clarament les eleccions aconseguint 72 diputats (62 de Junts pel Sí, la coalició integrada principalment per Esquerra i Convergència, i 10 de la CUP) i s’inicia la legislatura cap a la independència.

L’octubre català: referèndum de l’1-O i repressió

La legislatura està plantejada per acabar proclamant la independència en 18 mesos, segons el programa electoral. La no aprovació dels pressupostos de la Generalitat, però, farà que el president Puigdemont plantegi una qüestió de confiança i el Govern introdueixi el referèndum en el full de ruta. Serà l’1 d’octubre i haurà de servir perquè la ciutadania pugui decidir el futur del país. Uns dies abans, el 20 de setembre, es fa una macro-operació policial contra la celebració del referèndum en què es detenen diversos càrrecs de la Generalitat i es registren seus del Govern com la conselleria d’Economia, davant la qual es convoca una manifestació per protestar pel registre judicial que s’hi està produint. L’1-O l’Estat espanyol envia milers de policies a Catalunya per reprimir els ciutadans i ciutadanes que s’han mobilitzat per votar al referèndum. Malgrat la violència exercida per guàrdies civils i policies nacionals als col·legis electorals, els votants reaccionen amb valentia i dignitat i continuen votant pacíficament. En total es recompten 2.266.498 vots, un 90,18% dels quals a favor de la independència. Dos dies després, el 3 d’octubre, el país es paralitza completament en contra de la brutalitat policial i la repressió i en defensa de la democràcia. L’Estat es veu obligat a fer sortir el rei Felip VI que fa una crida perquè l’Estat espanyol asseguri l’ordre constitucional, avala la repressió i acusa la Generalitat d’haver actuat amb una “deslleialtat inadmissible”.

Policies nacionals davant de votants pacífics | 1 d'octubre de 2017 / ACN — Policies nacionals davant de votants pacífics | 1 d’octubre de 2017 / ACN

La Presidenta Carme Forcadell votant a Sabadell | 1 d'octubre de 2017 / ACN — La Presidenta Carme Forcadell votant a Sabadell | 1 d’octubre de 2017 / ACN

Manifestació per l'aturada de país al centre de Girona | 3 d'octubre de 2017 / ACN — Manifestació per l’aturada de país al centre de Girona | 3 d’octubre de 2017 / ACN

Cuixart i Sànchez just abans d'entrar a l'Audiència Nacional | 16 d'octubre de 2017 / ACN — Cuixart i Sànchez just abans d’entrar a l’Audiència Nacional | 16 d’octubre de 2017 / ACN

I la repressió de l’Estat continua. El 16 d’octubre, l’Audiència Nacional decreta presó incondicional pels presidents d’Òmnium i de l’ANC, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, cosa que evidencia el perill en què es troben els drets humans i fonamentals dels ciutadans de Catalunya i la persecució de l’independentisme com a opció política. Amb aquests precedents s’arriba al 27 d’octubre de 2017, el dia en què el Parlament proclama la República de Catalunya després que prosperi una proposta de resolució de Junts pel Sí i la CUP, que té per objectiu complir amb el mandat democràtic de l’1-O.

La democràcia s’imposa, malgrat la repressió

Després de la proclamació de la independència, l’Estat espanyol culmina l’onada repressiva iniciada durant el setembre i l’octubre català. Aplica l’article 155 de la Constitució, destituint el govern català, dissolent el Parlament de Catalunya i convocant eleccions el 21 de desembre. Pocs dies després, empresona part del Govern de la Generalitat i l’altra part marxa a l’exili. L’objectiu de l’Estat, en paraules de la vicepresidenta, és “descabezar” el moviment independentista. La repressió i l’empresonament dels líders catalans no evita, però, que l’independentisme torni a guanyar les eleccions al Parlament de Catalunya i això permet recuperar les institucions i el Govern de la Generalitat.

Roger Torrent és escollit President del Parlament | 17 de gener de 2018