Exili, repressió i clandestinitat
La dictadura franquista avorta el brillant període de transformacions socials i de construcció nacional de Catalunya liderat per Esquerra i obre un període fosc de repressió social i política que dura quasi quatre dècades.
Exili
Gran part del partit i el país marxen a l’exili. Dels més de 70.000 militants d'ERC, la meitat s'exilien i una quarta part són empresonats, executats o moren a la guerra.
Lluís Companys i Jover. President de la Generalitat de Catalunya
Josep Irla i Bosch. President de la Generalitat de Catalunya
Josep Tarradellas i Joan. President de la Generalitat de Catalunya
Antoni Rovira i Virgili. Intel·lectual i president del Parlament de Catalunya a l'exili.
Carles Pi i Sunyer. Intel·lectual i alcalde de Barcelona.
Dolors Bargalló i Serra. Propagandista i presidenta de la Unió de Dones de Catalunya.
Tot i el dur període, Esquerra s’organitza a l’exili i, malgrat la persecució, no deixa de ser el partit hegemònic de la Catalunya republicana a l’exili. De fet, es constitueix en més d’una dotzena de països, com França, Gran Bretanya, Bèlgica, Suïssa, Mèxic, Xile, Veneçuela, Colòmbia o Argentina.
Esquerra manté, a través dels presidents Companys, Irla i Tarradellas, el fil de la legitimitat de la Generalitat a l’exili, l’única institució republicana recuperada a la Transició.
Països d'exili d'Esquerra
Repressió
Una altra gran part de la militància és empresonada o assassinada. Les persones que han format part de sindicats o partits polítics són perseguides i represaliades. Més de 700 militants d’Esquerra són executats, entre ells una seixantena d’alcaldes i l’únic diputat que no ha marxat a l’exili, Josep Fàbrega. A l’inici de la guerra, havia estat assassinat l’aleshores president del Futbol Club Barcelona, Josep Sunyol, que també era diputat d’Esquerra Republicana.
Però sens dubte, el cas més paradigmàtic és el de l’únic president d’un país democràtic afusellat: Lluís Companys, assassinat el 15 d’octubre de 1940 al castell de Montjuïc de Barcelona.
44 alcaldes d'ERC executats
Clandestinitat
Des de 1939 es crea una estructura dins i fora del país per continuar la lluita. Al llarg de tot el franquisme Esquerra forma part de la multitud d’iniciatives polítiques, sempre amb l’objectiu de la recuperació de la democràcia i de la llibertat nacional de Catalunya. Inicialment, s'organitza a l'interior com a resistència antifranquista, al voltant de Manuel Juliachs i Mata i Jaume Serra i Gasulla.
Final de la Segona Guerra Mundial
Al final de la segona Guerra Mundial, en vista d'un possible derrocament del feixisme espanyol per l'entrada de les forces aliades, la direcció d'Esquerra a l'exili envia a l'interior Pere Puig i Subinyà, i després Joan Rodríguez-Papasseit. Durant aquests anys el partit és present al Consell de la Democràcia Catalana i al Consell de Forces Democràtiques.
L'any 1945, el Congrés d'Esquerra Republicana, reunit a l'exili a Tolosa de Llenguadoc, nomena l'exconseller Josep Tarradellas secretari general del partit.
La primavera de 1946 detenen una setantena de militants a tot Catalunya, en una operació repressiva que culmina amb la caiguda de la direcció del partit el gener de 1947. No és fins el 1952 que amb el retorn d’Heribert Barrera que Esquerra torna a agafar força formant part de totes les plataformes de l’oposició antifranquista. Tarradellas abandona el càrrec de secretari general el 1954 quan és escollit president de la Generalitat a l'exili en substitució de Josep Irla. La secretaria general d'Esquerra passa aleshores a mans de Joan Sauret. L’11 de setembre de 1964, coincidint amb la Diada de Catalunya, Esquerra i altres grups organitzen la primera manifestació antifranquista des de la fi de la guerra. El partit participa al Consell Català del Moviment Europeu, al Secretariat de la Democràcia Social Catalana, a la Coordinadora de Forces Polítiques, a l'Assemblea de Catalunya, al Consell de Forces Polítiques i a qualsevol iniciativa que s'enfronti al franquisme.