El 2019 en 10 moments
Del 2019 recordarem el judici a la democràcia i l’auge de represaliats, els històrics resultats electorals d’Esquerra, les mesures republicanes del Govern, la sentència-venjança del Suprem i les victòries internacionals
1. El judici a la democràcia
El 12 de febrer de 2019 serà recordat com el dia en què va començar el judici de la vergonya, el judici a la democràcia. Després de molts mesos entre reixes, vam veure per primera vegada Oriol Junqueras, Carme Forcadell, Raül Romeva, Dolors Bassa, Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Josep Rull, Jordi Turull i Quim Forn al Tribunal Suprem. Una imatge que va recórrer el món i que va evidenciar la causa general contra l’independentisme.
Del torn d’interrogatoris als presos i preses polítiques recordarem frases com “Votar no és un delicte, impedir-ho per la força, sí”, d’Oriol Junqueras. També va ser colpidora la declaració de Raül Romeva, que va denunciar que l’1-O els cossos de seguretat de l’Estat no es van comportar com una policia democràtica; la de Dolors Bassa, que va afirmar que el referèndum comptava amb l’empara del 80% de catalans i que ella va complir amb un mandat democràtic; i la de Carme Forcadell, que va defensar que la censura no pot entrar al Parlament i va denunciar que l’estan perseguint per haver presidit l’ANC.
A partir de llavors, van transcórrer 4 mesos de sessions al Suprem en què la Fiscalia i l’Advocacia General de l’Estat van intentar, sense èxit, construir un relat fictici de violència. Centenars de testimonis van explicar la seva versió dels fets i molts dels aportats per les acusacions van fer el ridícul quan van caure en contradiccions i exageracions. El judici va arribar al seu punt i final el 12 de juny, amb les últimes paraules dels presos abans del “vist per a sentència”, amb les quals van reclamar al tribunal retornar el conflicte a la política.
2. Els històrics resultats d’Esquerra el 28A i el 26M
La coalició d’Esquerra i Sobiranistes va encarar les eleccions espanyoles del 28 d’abril com un nou plebiscit entre democràcia o repressió i sota el lema “va de llibertat”. Oriol Junqueras, com a cap de llista al Congrés, i Raül Romeva, cap de llista al Senat, van poder participar a la campanya per videoconferència. El 28A, Esquerra va guanyar unes eleccions espanyoles a Catalunya per primer cop a la història. Amb 15 diputats i 11 senadors, els republicans van tenyir de groc el 79% de municipis de Catalunya. Aquests vots van treure els presos polítics de la presó durant unes hores i els van portar fins al Congrés i al Senat el 22 de maig. Junqueras i Romeva van prometre els seus càrrecs “com a presos polítics” i per imperatiu legal, plantant cara als crits dels diputats espanyols.
Tot seguit, Esquerra va encarar les eleccions municipals i europees del 26 de maig com una segona volta i el moment de passar “de la resistència a la construcció republicana”. Sota el lema “impuls republicà”, Esquerra va batre el seu rècord històric presentant 807 candidatures. A Barcelona, el candidat va ser Ernest Maragall, que va fer tàndem amb Elisenda Alamany, de Nova. I per a les europees, Oriol Junqueras va tornar a ser el candidat. Enviar un pres polític al cor d’Europa seria una manera molt potent de visibilitzar i denunciar la repressió de l’Estat espanyol a les institucions de la UE. Els republicans van formar la coalició “Ara Repúbliques” amb Bildu i el BNG.
El 26M, Esquerra va guanyar les eleccions municipals i va conquerir Barcelona per primera vegada des del 1931. Els 3.107 regidors i regidores obtinguts a 342 municipis van permetre que Esquerra aconseguís 359 alcaldies, amb Lleida i Tarragona com a principals bastions. La coalició per a les europees, per la seva banda, va obtenir també un molt bon resultat: tant Oriol Junqueras com Diana Riba van ser escollits per anar a Brussel·les. A Junqueras, però, el Tribunal Suprem li va prohibir recollir l’acta d’eurodiputat en un intent d’evitar que adquirís la immunitat, vulnerant així els seus drets i els dels seus electors.