Mans a les mans

El diputat Gerard Gómez relata les sensacions viscudes en la seva visita a Oriol Junqueras a la presó d'Estremera

Fins dissabte, mai havia entrat a dins d’una presó. Havia vist i coneixia l’entorn inhòspit del centre penitenciari Madrid VII, però no en sabia res de tot el ritual que has de fer per poder parlar amb qui durant tants anys ho has fet amb tota normalitat. Però res és normal, fa tres mesos que la comunicació només és per carta i poder-lo veure en persona és un bàlsam.

Només entrar, mirades creuades entre les desenes de familiars i amics que, com tu, esperen poder xerrar amb les seves persones estimades. Primer t’acrediten, després et registren. Més enllà del cap ple d’idees i del cor ple de sentiments, no se’t permet entrar amb res més. Comença la peregrinació a través de vuit portes -que no s’obren si no s’ha tancat l’anterior- que t’acaben conduint fins a la novena porta, la primera que té mànec i s’acciona de forma manual per donar intimitat al locutori de poc més de 3 metres quadrats equipat de dues cadires amb vistes a un gran vidre i un intèrfon.

Uns instants després arriba ell, encara que costi de creure, amb un somriure als llavis. Es treu l’abric i els guants molsuts, i abans que aquests descansin sobre la cadira ja ha col·locat el seu palmell obert sobre el mur transparent que ens separa. De manera instantània en Lluís és el primer en correspondre-li a aquesta banda del vidre, i com ell, els altres tres ho fem en l’ordre i ritme que la posició de la seva mà ens va marcant. Xocat per aquest primer ritual, l’Oriol agafa el telèfon i ens diu “Hola! Com esteu?”.

Ens pregunta a nosaltres com estem. A nosaltres, que hem agafat el tren, que hem pogut dinar tranquil·lament i que, d’aquí a menys d’una hora, tornarem a sortir per les feixugues portes de la presó d’Estremera. No és nou, però penso que aquest home és immens.

A partir d’aquí encetem una animada conversa, i malgrat que 40 minuts no donin per res, ell els administra amb tanta habilitat que, cap al final, ja ha repassat exhaustivament tot allò que ens volia comentar i encomanar. Increïble.

Comencem repassant les últimes novetats quotidianes dins la presó. Amb una especial atenció a l’activitat esportiva, ens explica que al matí ha guanyat un partit de tennis al seu monitor i que al darrer partit de futbol va ser ell qui va marcar el gol decisiu del matx. I no només lidera èpiques victòries, sinó que fa de guia del coneixement a desenes de presos que s’interessen per saber més sobre qualsevol tema, com si d’una enciclopèdia es tractés. I és clar, amb les seves maneres i proximitat s’ha guanyat el reconeixement dels companys de mòdul que li fan arribar la seva complicitat amb aclamacions cap a Catalunya, la República o el Barça.

Però l’anecdotari deixa pas a la reflexió profunda sobre el moment polític que vivim. Encara que sembli mentida, l’Oriol Junqueras té el país i el partit al cap. Sap què cal fer, com ho hem de fer i per què cal que ho fem. Una lucidesa que deixa sense paraules, no només perquè et deixi bocabadat, sinó perquè té al cap exactament tot el que vol dir, i coneixent com coneix les estrictes condicions amb les que ho ha de fer, no deixa espai pels silencis.

Quan la conversa és apunt d’acabar ens diu que si algú està desanimat que el vagi a veure, tal i com recull en Jordi Basté en la seva tendra crònica d’aquesta visita llampec. I encara afegeix que hem de sortir al carrer i somriure, somriure i somriure. I penso que té nassos la cosa. Qui menys motius té per somriure, en 40 minuts ens ha fet riure i ens posa com a deures que encomanem el somriure allà on anem. La fortalesa del president d’Esquerra Republicana deixaria admirat a tothom qui la pogués tastar.

I en un moment, silenci. Sense avís. Sense tenir temps de poder afegir-hi ni una síl·laba més. I un altre cop el maleït ritual de solapar els càlids palmells de les mans amb la fredor del vidre entremig. El màxim gest d’estima i carinyo que ens és permès fer-li. Amb el dolor que això ens fa.

I girem cua, i tornem a passar portes que s’obren i es tanquen. I ens mirem, i tot sorpresos convenim a reconèixer que sortim més forts i animats del que entràvem. I no puc deixar de pensar en com de gran és l’Oriol Junqueras.

Després de recollir les nostres pertinences i mentre enfilem novament cap al cotxe, em ve al cap la cançó “Mans a les mans” que acompanyada d’un parell o tres d’acords de guitarra havia sentit tants cops de petit a missa quan venia el moment de donar-nos la pau. I potser pel xoc cultural de la meva militància al laïcisme amb la seva ferma convicció cristiana, trobo que la segona estrofa és especialment escaient:

“El dia s’atansa joves i més grans,
Tenim l’esperança posada en les mans,
I sols ajuntant-les podrem construir
Un món que gemega i que vol florir”

I mentre ens allunyem amb el cotxe mirant els camps erms que envolten la presó d’Estremera penso que sí, que l’Oriol Junqueras és gegantí i que malgrat vulguin tallar totes les flors (com deia Neruda) mentre seguim ajuntant les mans ningú podrà aturar ni la primavera ni el món que vol florir.